JoanC Roca 13 d’abril de 2025 Ahir es va confirmar que el percentatge d’execució de les inversions pressupostades a Catalunya el 2024 va ser del 20%, el més baix de l’Estat espanyol. D’acord en que no és cap sorpresa. El tracte colonial que rebem és de fa molts anys. El que és sorprenen és la reacció del país. Més enllà d’alguns articles dels quatre indepes que es mantenen ferms, res més. Demà ni se’n parlarà. Les mancances en sanitat, infraestructures, afers socials o habitatge estan normalitzades i sembla que el fet de que no tinguem expectatives de millora no ens afecten. El que és clar és que “les nostres”, Catalunya Radio i TV3, no consideren que s’hagi d’aixecar cap alarma ans el contrari. Però és clar “les nostres” avui estan per la “Catalunya de tothom” que promociona el delegat Illa. En qualsevol cas el seu concepte de “tothom” és ben curiós. Ara, vol espanyolitzar Sant Jordi realitzant un seguit d’actes a Madrid, o Madriz com diria ell. Cas especial és la conversa programada a Madrid entre Illa i Cercas, el qual es caracteritza per la seva “defensa” del catalanisme. La delegació del PSOE a Catalunya se'ns pixen a la boca i diuen que plou. Porten a terme la desnacionalització i espanyolització del país sense cap mena de vergonya amb una impunitat sense límits. I no passa res, aquí ningú fot un cop de puny sobre la taula llevat dels pocs que mantenen la posició. Aquest matí el Suplement de Catalunya Radio d’en Roger Escapa tenia a Carles Monguilod de tertulià el qual ha fet una defensa del seu gran amic Javier Cercas renyant pel tracte que li han donat als independentistes i l’Escapa deixant que s’esplaiés sense cap replica. Encara sort que la tertuliana Nuria Orriols s’ha atrevit a constatar que en Cercas les havia dit molt grosses. En qualsevol cas el director del programa segueix les consignes espanyolistes de la “nostra”. Molt lamentable. Sí, ja sabem que la solució és deixar d’escoltar Catalunya Radio tenint en compte, a més, que durant la setmana encara empitjora amb en Ricard Ustrell. Però és molt trist que t’expulsin de la Radio pública catalana. Ara toca cantar les excel·lències del fet de que el delegat Illa assumeix la presidència dels Quatre Motors d’Europa, iupi! Quina importància té la desinversió en infraestructures o el blanqueig de l’ultra Cercas?

JoanC Roca 11 d’abril de 2025 La temporada passada va ser molt trista. El Barça anava molt justet i no aspirava a res. Hi havia una sèrie de jugadors per els quals no en donàvem ni cinc. Els Ferran Torres, Iñigo Martínez, Raphinha o Frenkie de Jong ens els haguéssim venut sense pensar doncs aportaven molt poc o res. Fins i tot estàvem disposats a perdre a Pedri donat que jugava dos partits i se’n passava quatre lesionat. La part positiva era la irrupció dels joves de la pedrera que feien molt bona pinta. Malgrat que no ens enganyem van pujar al primer equip donada la patètica situació econòmica que Laporta va heretar de l’anterior junta. Així les coses vam iniciar l’actual temporada pensant que seria una temporada d’anar trampejant la situació tot esperant que els joves anessin progressant. Els únics canvis que es van produir són el fitxatge de Dani Olmo i el canvi d’entrenador. Del nou “mister” Hansi Flick en sabíem que havia fet una bona trajectòria en el Bayern de Múnic i poca cosa més. Tanmateix, ens lamentàvem que no tenia ADN Barça. I vet aquí que l’equip ha fet un metamorfosis total. En Pedri està sublim en la majoria dels parits, ara no el volem perdre a cap preu. És la suma de Xavi i Iniesta. Els Ferran, Iñigo, Raphinha o Frankie estan immensos i els joves Lamine Yamal o Pau Cubarsí semblen uns veterans de 17 i 18 anys amb una classe que no se l’acaben. Només per posar uns exemples ja que la resta de jugadors estan a una gran altura. Fins i tot Levan, a la seva edat, està fent record de gols. Estem vius a totes les competicions amb opcions de guanyar-les i un detall addicional hem apallissat al Madrid en joc i gols. Que ha passat? La resposta es diu Hansi Flick. Quin paio! Saben al que juguen i els jugadors creuen en ell. I els culers? Doncs gaudim del Barça com ho fèiem en l’etapa Pep-Messi. M’he enamorat de Flick, tu. A totes amb ell. Quan en algun partit fa un canvi que no el comparteixo, immediatament, em dic calla que la fet en Hansi. Ara és el moment de declarar el meu amor per l’entrenador del Barça perquè ho podem guanyar tot però també ho podem perdre tot. Passi el que passi continuaré sent un incondicional d’ell. El que hem gaudit aquest any i les expectatives de futur de l’equip són immenses. Ara per a que tot sigui perfecte només hem de sentir-lo parlar en català a ell i al Pedri.

JoanC Roca 9 d’abril de 2025 Aquests darrers dies els aranzels de Trump acaparen les noticies, les tertúlies i la majoria de converses. No és per menys perquè ningú sap com pot acabar aquest assumpte. Del que s’ha deixat de parlar és del caos ferroviari a Rodalies. El que continua succeint són les incidències diàries de les línies de la RENFE. Cada matí com una informació de servei normal se’ns anuncien les incidències que es produeixen. Després del caos absolut de les darreres setmanes hem tornat al mal funcionament habitual. Un funcionament del sistema ferroviari a l’alçada d’un país normal sabem que requerirà molt temps perquè caldrà planificació, bona gestió però sobretot molta inversió, inversió que no podem esperar d’Espanya. José Luis Rodríguez Zapatero, Mariano Rajoy i Pedro Sánchez han promès durant el transcurs dels anys grans pluges de milions per a les Rodalies de Catalunya però tots sabem que les promeses PP i del PSOE són falòrnies. Són pures mentides que usen en moments que necessiten els vots catalans en situacions delicades pels seus interessos partidistes. La realitat és que any rere any, llevat de comptades excepcions, la inversió realitzada se situa al voltant del 35% de la pressupostada. És de justícia poètica que el caos que hem patit les darreres setmanes s’ha produït durant el mandat del delegat del PSOE (un dels principals culpables) a Catalunya i que conseqüentment no han pogut resoldre donada la desinversió sistemàtica. Promeses, bones paraules i qui dia passa any empeny. L’objectiu d’Illa és mantenir la colònia controlada, desnacionalitzar-la i posar-la al servei de “La Unidad de España”. Ara el delegat s’ha posat al front de la crisi dels aranzels. Li agrada aquest rol. Com ministre de Sanitat d’Espanya se’l veia molt cofoi gestionant la crisi de la Pandèmia. Gestió per altra banda que va ser molt lamentable.

JoanC Roca 20 de març de 2025 Bé, ja tenim data pel referèndum. ERC fixa el 2031 per construir la majoria. Encara bo que parlin del 2031 perquè no fa gaire parlaven de trenta anys. Vaja que s’han posat les piles. Encara que, està clar que, no confien en les previsions d’en Deulofeu que fixava que la desintegració de l’imperi espanyol seria el 2029. De fet el referèndum ja el vam fer l’octubre de 2017 i només caldria activar la declaració d’independència ja proclamada. El que és clar és que ERC ha trobat la fórmula màgica per construir la majoria en 6 anys. Ho dic perquè des de que l’objectiu principal que tenien era ampliar la base només han aconseguit disminuir-la. Però no seré jo el que posarà en dubte que ara sí, que ara tenen aquesta miraculosa fórmula. Suposo que la majoria que pretenen incorpora a tots els independentistes, els d’esquerres, els de dretes, els de centre i els més extrems. Sempre diem que ens necessitem tots, oi? Així doncs, segur que veurem polítiques que cercaran la unitat de l’independentisme. Malgrat que tractar de “rata” a independentistes que no combreguen amb els seus postulats no sembla que sigui un bon començament. Però la pregunta que em faig és amb qui compten per construir la majoria el 2031? Avui, no hi cap dubte, ERC s’entén bastant millor amb els sectors, dits d’esquerres, espanyolistes com els psc-PSOE-PSOE i l’àmbit de Comuns-Podem-ICV que amb els sectors dits sobiranistes com Junts, amb els quals estan matadegolla, o les CUP, els quals no se sap ben bé on són, o Aliança Catalana als quals apliquen totes les línies vermelles possibles. Per tant la feina que han de fer en aquest sis anys és colossal, però cal dir que el primer obstacle ja l’han superat, en mossèn Junqueras torna a tenir plens poders. Haurà de lligar curt al Rufián perquè al cap de poques hores de declarar que cal trobar punts d’encontre amb Junts va el pinxo de Madrid i es dedica a buscar punts de des encontre. Friso per descobrir la formula màgica.

JoanC Roca 11 de març de 2025 Com tothom sap, encara que molts sembla que no volen estar al cas, Catalunya no pot disposar dels recursos que genera donat el dèficit fiscal que té amb l’Estat espanyol. Un dèficit de 22.000 milions anuals d’euros davant d’un pressupost del voltant de 44.000 milions de despesa. Aquesta situació fa que a Catalunya aconseguir crèdit en els mercats financers li resulti summament dificultós de manera que ha de recórrer al FLA (Fons de Liquiditat Autonòmic). El FLA és una línia de crèdit creada pel govern espanyol al juliol del 2012 en el context de la crisi econòmica. Fou concebuda perquè l'Estat deixi diners a les comunitats autonòmiques en forma de préstecs, i que aquestes no hagin de finançar el seu deute als mercats. Evidentment aquests préstecs tenen els corresponents interessos. És un negoci rodó per l’Estat espanyol, et deixa els diners que has generat tu i tu els hi has de tornar amb interessos. Aquests crèdits estan oberts a totes les comunitats espanyoles, les deficitàries (bàsicament Catalunya, Valencia, Mallorca) i les que tenen superàvit és a dir les que reben diners de la “solidaritat” de les comunitats deficitàries. En conseqüència totes les comunitats autònomes, les que aporten recursos i les que en reben, estan endeutades amb l’Estat. El govern, més progressista de la historia d’Espanya, ha aprovat la condonació d’un percentatge del deute de les comunitats després d’una negociació amb Esquerra Republicana. No cal dir que els partits de l’oposició hi estan en contra bàsicament perquè diuen que aquesta mesura beneficia a Catalunya i perquè estan en un procés d’encalçament del govern socialista per terra, mar i aire. Aquesta actitud és purament política donat que, per exemple, Andalusia, comunitat del PP, és la que en surt més beneficiada. Andalusia, si no vaig errat, acostuma a tenir superàvit i serà la comunitat més condonada. Malauradament Catalunya amb Espanya sempre fa el negoci d'en Robert amb les cabres. Ara ens perdonen un percentatge dels diners que prèviament ens havien retingut (robat, no es pot dir). Ei! els interessos no es perdonen. Cornut i pagar el veure. Ara, en Junqueras i companyia ens venen les grans virtuts d’aquest acord amb l’esquerra espanyola del PSOE. No és cap extravagància asseverar que només gestionarem adequadament les despeses en infraestructures, sanitat, educació o polítiques socials utilitzant tots els recursos generats en el país amb la independència, però malauradament avui no en parlem de la independència estem ocupats en barallar-nos entre nosaltres.

JoanC Roca 9 de març de 2025 Aquest matí hem rebut una notícia extraordinària. Els trens catalans estan funcionant sense interrupcions ni retards. Costa molt de creure, però. Una informació de servei fixa cada matí ens notifica quines demores acumulen les línies de la RENFE. Aquesta anomalia està totalment normalitzada. La informació sobre les previsions del temps i els retards de Rodalies la rebem amb una naturalitat impensable en qualsevol país normal. Ara fa uns dies que la situació ferroviària a Catalunya és tant desastrosa que fins i tot a cridat l’atenció als resignats usuaris. Així que ara estem en un correm-hi tots. La consellera Paneque donant la culpa als governs anteriors i demanat 2 anys de paciència o el delegat Illa demanat perdó i proclamant que hi posaran tots els esforços per tal de millorar la situació. Avui en una reunió al més alt nivell entre govern espanyol, govern català, ADIF i RENFE, diu que, cercaran les solucions pertinents. Tot és de cara a la galeria per sortir dels pas. Un cop superada la crisi tot seguirà igual i tornarem a la informació de serveis diària de les demores de Rodalies. No cal ser un geni per arribar a aquest conclusió. Unes infraestructures que han estat deixades de la mà de Déu durant tants anys no es poden redreçar en un pim pam. Algú pot pensar que amb un dèficit fiscal sostingut els darrers quasi 50 anys del voltant de 8% del PIB i d’executar al voltant del 35% de les inversions previstes en infraestructures també de forma sostinguda no ha d’acabar en el desastre actual? Algú pot pensar que les mateixes infraestructures que teníem amb sis milions d’habitants són suficients per vuit milions amb aquests nivells d’inversió? Algú pot pensar que s’arreglarà tot amb l’empresa mixta Estat-Generalitat de gestió de Rodalies de RENFE? L’Estat aportarà la inversió necessària? Existeix un calendari d’execució del que cal fer per disposar d’un sistema ferroviari decent pel país? Dissortadament, tenim molts motius per tenir una desconfiança universal. No oblidem que el mal tracte financer que pateix Catalunya no és partidari. És el mateix governi qui governi, PP o PSOE. L’única manera que tenim els catalans de disposar d’un sistema ferroviari digne és la independència mitjançant la qual disposàrem dels recursos que generem per invertir-los on els catalans pensem que cal fer-ho. L’any 2007 700.000 persones van respondre a la crida de la Plataforma pel Dret de Decidir amb el suport de 200 entitats més i van inundar el centre de Barcelona per protestar pel mal funcionament de les infraestructures. Cal dir que jo hi era. Recordo que en aquesta manifestació vaig sentir per primera vegada que molta gent cridava “In inde independència”. Penso que aquesta manifestació, juntament amb la sentència de l’Estatut, va ser una de les llavors del que més tard en vàrem dir El Procés. Va, tornem-hi!

JoanC Roca 28 de febrer de 2025 Quan parlem de la complicada situació del català, el més habitual és que ens centrem en que podem fer nosaltres, els que el fem servir de forma quasi militant, o la nostra administració, la catalana, per tal de salvar-lo i fer-lo créixer. Tenim grans debats de sí l’única sortida és la independència, de sí l’administració catalana actua d’una forma irrellevant, de sí som els catalanoparlants que hi hauríem de fer més, de sí el problema principal és demogràfic, etc. , etc. Del que es parla poc és de l’actitud dels castellanoparlants en front del català. D’aquest sector cal dir que en ocasions són els catalanoparlants els que no donen facilitats en parlar-los-hi en castellà sense solució de continuïtat. Un exemple que tinc molt proper és el cas dels meus nets (canadencs) els quals parlen anglès, francès i català però no castellà. Quan estan pel país, i donat que parlen català amb accent, molta gent els hi parla en castellà, se suposa que per ajudar-los. Quan els hi dic que els hi parlin en català que el castellà no el parlen ens miren com si fóssim marcians. Normalment no parlem dels castellanoparlants que no fan cap esforç per parlar en català. Em costa entendre el nivell de manca de respecte per la llengua del país que en general mostren. No és tant difícil de comprendre que els catalans ens hi juguem la llengua, la cultura i la forma d’entendre el món. Tant els hi dona? “No lo hablo pero lo entiendo todo” aquesta frase la fan servir gent que fa un munt d’anys que viuen a Catalunya. Sempre penso que menys mal que l’entenen perquè sinó tindrien un problema. Dissortadament poden viure a Catalunya sense entendre ni un borrall de català, de fet en conec algun cas concret de gent que fa molts anys que viuen en aquest país. Com pot ser que molts no mostrin cap interès, cap curiositat, cap respecte per la llengua dels país? Una conversa tipus que sostinc ben sovint amb gent establerta a Catalunya des fa molt de temps; Sap a quina hora obren? Como? (cara de sorpresa) Li preguntava si sap a quina hora obren Ah! Hoy no abren, pero puede ir a …... y le atenderán (cara amable) D’acord gràcies. Algunes persones, fins i tot, se sorprenen de que preguntis en català. De forma conscient o inconscient la gent que té aquesta actitud de poc respecte a la nostra llengua està fent el paper del colonitzador. En definitiva, sense oblidar que alguns nouvinguts han adoptat el català trobo a faltar més militància d’aquest sector en la defensa de la llengua del país. En general trobem desinterès. Davant d’això la meva postura és imitar-los i moltes vegades els dic; No parlo castellà, però l’entenc tot.

JoanC Roca 6 de febrer de 2025 En la majoria dels casos la gent se m’adreça en castellà a Catalunya. Una conversa, habitual, que pots tenir al centre de Sabadell: “Por favor me puede indicar donde está Tráfico? Sí, al final d’aquest carrer a l’esquerra. Gràcies, estava ben despistat”. Pot ser és que faig cara de castellà, jo. Continuo: ”No faig cara de català, jo? (Cara de sorpresa del meu interlocutor) Per què m’ho diu? Perquè se’m dirigeix en castellà. És el costum perquè la majoria de gent parla en castellà. Doncs tens un accent català tancat com el meu. Amb aquesta regla de tres pot ser que deixem corre la nostra llengua, oi?”. Jo parteixo d’un plantejament molt primari, la llegua pròpia de Catalunya és el català i en conseqüència els catalans tenim tot el dret de viure en català a Catalunya. Viure en català vol dir, entre altres coses, que tenim tot el dret de ser atesos en la nostra llengua en tots els àmbits, públics i privats. Pel que fa a l’administració pública sembla mentida que s’hagi de reclamar aquest dret. No cal dir que estem molt lluny d’aquesta normalitat. Posem per cas l’àmbit sanitari públic en el qual, cada cop més, ens trobem que l’idioma vehicular és el castellà. Es fa difícil d’entendre, si més no a mi. Sí, en la majoria dels casos quan respons en català l’interlocutor sanitari es passa al català però la conversa normalment l’enceten en castellà. Pel, que fa a l’àmbit privat, s’acostuma a dir que, com a tal, tenen el dret de triar la llengua vehicular. Doncs no hi puc estar en més desacord, vull viure en català a Catalunya. Sí, és clar que puc no tornar a anar a sol·licitar els serveis d’aquestes empreses que han optat per desatendre el dret dels catalans de ser atesos en la llengua pròpia. Però això voldria dir que hem de fer una llista d’on podem anar i on no podem anar a casa nostra? Personalment soc molt crític amb les polítiques lingüístiques i de defensa de la nostra llengua que porta a terme l’Administració catalana. Lamentable i covarda, quasi antipatriòtica. Però també és rellevant analitzar l’actitud de molts catalans en aquest camp. No podem demanar que tots els catalans que pensen en català militin en la defensa de la llengua en el seu dia a dia. La gent té els seus problemes, les seves opinions i les seves prioritats. Per descomptat cal reconèixer que comptem amb un percentatge d’activistes per la llengua, d’aquells que no canviem mai de llengua. Seria magnífic aquest nombre de militants anés augmentant. Per pura supervivència. En qualsevol cas els arguments que donen els catalans per passar-se al castellà en les seves relacions habituals són molt discutibles. Per exemple “Em surt automàtic continuar la conversa en castellà” Aquest argument denota una deixadesa injustificable si es té un mínim respecte pel català. Aquesta actitud en molts casos provoca un sentiment negatiu en l’interlocutor perquè és desintegradora. Pot pensar que li parles castellà perquè no el consideres dels teus. En el meu cas, que no canvio mai de llengua, he observat en moltes ocasions que el meu interlocutor castellanoparlant ho agraeix. Exemplifica una senzilla formula d’integració. Un altre exemple “És que no sembla d’aquí”. Per quin motiu hem de parlar en castellà si el nostre interlocutor no sembla d’aquí? Ens trobem infinitat de casos que no semblen d’aquí i parlen català i encara més hi ha molts catalans que no semblen d’aquí però ho són. L’argument de passar-se al castellà “És per educació” ja és de traca i mocador. Per ser educat has de renunciar a la llengua del país? Pot ser que ens trobem en un cas d’auto-odi? Tots, els que militem per la llengua i els que no sembla que els preocupi massa, sabem que el català està en una situació límit i que si no ens posem les piles està sentenciat en un espai curt de temps. Un altre capítol és l’actitud dels castellanoparlants que viuen a Catalunya de la qual en parlarem un altre dia. Ei! Cal reconèixer que hi ha excepcions esperançadores; avui estava al CAP Centre de Sabadell fent cua per a una senzilla gestió sanitària i de sobte sento: Següent!!