JoanC Roca 6 de febrer de 2025 En la majoria dels casos la gent se m’adreça en castellà a Catalunya. Una conversa, habitual, que pots tenir al centre de Sabadell: “Por favor me puede indicar donde está Tráfico? Sí, al final d’aquest carrer a l’esquerra. Gràcies, estava ben despistat”. Pot ser és que faig cara de castellà, jo. Continuo: ”No faig cara de català, jo? (Cara de sorpresa del meu interlocutor) Per què m’ho diu? Perquè se’m dirigeix en castellà. És el costum perquè la majoria de gent parla en castellà. Doncs tens un accent català tancat com el meu. Amb aquesta regla de tres pot ser que deixem corre la nostra llengua, oi?”. Jo parteixo d’un plantejament molt primari, la llegua pròpia de Catalunya és el català i en conseqüència els catalans tenim tot el dret de viure en català a Catalunya. Viure en català vol dir, entre altres coses, que tenim tot el dret de ser atesos en la nostra llengua en tots els àmbits, públics i privats. Pel que fa a l’administració pública sembla mentida que s’hagi de reclamar aquest dret. No cal dir que estem molt lluny d’aquesta normalitat. Posem per cas l’àmbit sanitari públic en el qual, cada cop més, ens trobem que l’idioma vehicular és el castellà. Es fa difícil d’entendre, si més no a mi. Sí, en la majoria dels casos quan respons en català l’interlocutor sanitari es passa al català però la conversa normalment l’enceten en castellà. Pel, que fa a l’àmbit privat, s’acostuma a dir que, com a tal, tenen el dret de triar la llengua vehicular. Doncs no hi puc estar en més desacord, vull viure en català a Catalunya. Sí, és clar que puc no tornar a anar a sol·licitar els serveis d’aquestes empreses que han optat per desatendre el dret dels catalans de ser atesos en la llengua pròpia. Però això voldria dir que hem de fer una llista d’on podem anar i on no podem anar a casa nostra? Personalment soc molt crític amb les polítiques lingüístiques i de defensa de la nostra llengua que porta a terme l’Administració catalana. Lamentable i covarda, quasi antipatriòtica. Però també és rellevant analitzar l’actitud de molts catalans en aquest camp. No podem demanar que tots els catalans que pensen en català militin en la defensa de la llengua en el seu dia a dia. La gent té els seus problemes, les seves opinions i les seves prioritats. Per descomptat cal reconèixer que comptem amb un percentatge d’activistes per la llengua, d’aquells que no canviem mai de llengua. Seria magnífic aquest nombre de militants anés augmentant. Per pura supervivència. En qualsevol cas els arguments que donen els catalans per passar-se al castellà en les seves relacions habituals són molt discutibles. Per exemple “Em surt automàtic continuar la conversa en castellà” Aquest argument denota una deixadesa injustificable si es té un mínim respecte pel català. Aquesta actitud en molts casos provoca un sentiment negatiu en l’interlocutor perquè és desintegradora. Pot pensar que li parles castellà perquè no el consideres dels teus. En el meu cas, que no canvio mai de llengua, he observat en moltes ocasions que el meu interlocutor castellanoparlant ho agraeix. Exemplifica una senzilla formula d’integració. Un altre exemple “És que no sembla d’aquí”. Per quin motiu hem de parlar en castellà si el nostre interlocutor no sembla d’aquí? Ens trobem infinitat de casos que no semblen d’aquí i parlen català i encara més hi ha molts catalans que no semblen d’aquí però ho són. L’argument de passar-se al castellà “És per educació” ja és de traca i mocador. Per ser educat has de renunciar a la llengua del país? Pot ser que ens trobem en un cas d’auto-odi? Tots, els que militem per la llengua i els que no sembla que els preocupi massa, sabem que el català està en una situació límit i que si no ens posem les piles està sentenciat en un espai curt de temps. Un altre capítol és l’actitud dels castellanoparlants que viuen a Catalunya de la qual en parlarem un altre dia. Ei! Cal reconèixer que hi ha excepcions esperançadores; avui estava al CAP Centre de Sabadell fent cua per a una senzilla gestió sanitària i de sobte sento: Següent!!

JoanC Roca 25 de gener de 2025 He anat a la Costa Brava a veure si trobava el meu “barquito”. Donat que tinc un munt de cognoms catalans semblava que jo n’havia de tenir un. No l’he trobat, tu. Pot ser que quan van venir “els xarnegos”, expressió que mai vam utilitzar a casa, el fet de que el meu pare practicava la pluriocupació durant set dies a la setmana, que la meva mare donava la volta al rellotge treballant i que molts nens de la meva generació començàvem a treballar als catorze anys no ens atorgava el dret a disposar d’un “barquito” a la costa. És digne d’estudi que els fills i nets d’aquells que van arribar a Catalunya en haver de marxar de casa seva per tal de refer la seva vida estiguin ressentits amb el país que els va acollir i en canvi no tinguin cap retret amb el país que els va expulsar. Crec que puc dir sense cap por d’enganyar a ningú que la capacitat d’integració que hem demostrat els catalans de les diferents onades migratòries que hem rebut durant la nostra història està perfectament demostrada. Em pregunto quants dels que van immigrar a Catalunya durant el franquisme i quants dels seus fills i nets se senten catalans, no dic que no ho siguin. Perquè, des del meu punt de vista, després de 50 o 60 anys de ser a Catalunya no parlar en català em sembla una falta de respecte al país. Ei! És legítim que cadascú faci el que vulgui, tu. Però... La gala dels Gaudí del “barquito” em va entristir. Veure el nostre “Start System” aplaudir fins treure fum per les mans discursos que segur que van encantar a espanyolistes d’aquí i d’allà, em va sorprendre. Veure que es reivindicava als xarnegos, cosa que encara no he pogut interpretar a que treia cap, però que en canvi ningú va fer cap referència a la repressió política, judicial i policial que està vivint el país. Veure el món del cinema “català” amb perfecte convivència amb el Delegat del PSOE a Catalunya em fa pensar que la Vilarasau i companyia estan molt cofois amb la “pacificació” i desnacionalització que estem patint “alguns” catalans i dic alguns perquè sinó se’m acusarà d’allò de considerar que hi ha catalans de primera i bla. bla. bla. També van rebré molts aplaudiments alguns dels premiats que van fer el seu discurs en castellà després de viure des de fa temps a Catalunya i és clar, com que els catalans que parlem català som molt educats, la interlocució amb entre uns i altres es feia en castellà. És curiós que Antoni Gaudí que va rebre la repressió espanyola pel fet de parlar català dona nom a la gala. Hi ha una certa contradicció en que una gala tant espanyolista com la que vam viure tingui aquest nom. Compte, qualsevol dia el canvien. Atipa una mica que els catalans sempre siguem els dolents de la pel·lícula, home!

JoanC Roca 1 de gener de 2025 El president de la Generalitat ens proposa un any fraternal amb tot el que es mogui. Ell que amb la col·laboració de Pedro Sánchez ha pacificat Catalunya ara treballa per espanyolitzar-la sense perdre temps. Fraternitat que sí que demostra cada dia amb el Borbó, amb el seu amo del PSOE i amb tot el que representa a Espanya com ara els productors d’oli de Jaén. Illa es mostra fraternal assistint a tots els actes institucionals espanyols ans al contrari no assisteix als actes institucionals catalans. Mostra tanta fraternitat amb Espanya que posa la bandera espanyola a la Generalitat i parla castellà en el Parlament de Catalunya. Fraternitat amb el president Puigdemont no en mostra gaire. Però el senyor Illa ha estat proclamat democràticament President de la Generalitat. Aquest fet no és discutible. En un debat amb un molt bon amic meu aquest punt, el de que ha estat posat democràticament, ens provoca una gran controvèrsia. Ell, el meu amic, opina que hem sigut els catalans els qui li hem posat i per tant, malauradament, la decisió ha estat nostre. No cal dir que com a independentista de pedra picada està sumit en el pessimisme pel que ens ve per endavant. No és que jo sigui gaire més optimista que ell però incorporo una sèrie de matisos en l’anàlisi de la situació del perquè patim un president espanyolista després fer-nos la il·lusió de que ho teníem a tocar el 2017. El milió de vots independentistes perduts els tenim a la reserva, si més no una gran quantitat d’aquests. A molta gent que, amb raó, se sent traïda no se li pot demanar que renovi la confiança en uns polítics que s’han abraçat a una autonomia descafeïnada. Sí, s’arrisquen a que passi el que ha passat. La democràcia és el millor sistema inventat fins avui però no és perfecte. En democràcia guanyen les majories però s’haurien de respectar les minories la qual cosa no sempre passa. La democràcia és el sistema dels dos terços. Un terç guanya, un terç perd i un terç decanta cap un cantó o cap a l’altre. En la complicada actual situació del país hi ha un terç representat per Comuns i ERC que efectivament ha decantat la presidència del país cap a l’espanyolisme. Però la pregunta que em faig és; els independentistes que van votar ERC ho haurien fet si haguessin sabut que els seus vots sumarien per instal·lar un president espanyolista? No ho sabrem mai. El govern actual de la plaça Sant Jaume del PSOE és feble i caldrà veure com va evolucionant. L’independentisme avui està baldat però hi és. Cal treballar perquè es tornin a donar les condicions que facin que l’abstencionisme s’activi. De fet hi ha diverses entitats que no han deixat de treballar-hi. Quan governava Montilla amb el tripartit, també regnava el pessimisme entre l’independentisme, donat que teníem un president espanyolista, per ves per on després d’aquest període va venir el Procés i vam arribar més lluny que mai.

JoanC Roca 17 de desembre de 2024 S’ha consumat, mossèn Junqueras ja torna a manar a ERC. El triumvirat Junqueras-Tardà-Rufián s’ha activat. Modestament crec que no és una bona noticia per l’independentisme. Les xifres són eloqüents, més el 85% de la militància d’Esquerra a optat per opcions autonomistes. Penso que ha quedat clar que les candidatures finalistes, la Rovirista i la Junquerista, no tenien diferències programàtiques. Anaven de control del partit i d’odis interns. En definitiva les dues candidatures es caracteritzaven per sentir-se confortables pactant amb el PSOE i en la majoria dels casos a canvi de res. Dos exemples; el sector Rovira va posar un president espanyolista a la Generalitat i la flamant Secretaria General, Alamany, anhelava entrar al govern del PSOE de l’ajuntament de Barcelona. Per cert, què se’n sap de Marta Rovira? Les primeres declaracions d’un eufòric Junqueras no parlen de sobirania o d’independència, parlen de pactes amb el PSOE. Sí, fa veure que serà molt crític amb els socialistes sinó acompleixen els pactes. En qualsevol cas el Junqueras d’abans insistia molt, moltíssim, que el PSOE no respectava mai, però mai, els seus acords. Des d’aleshores no sé sap de cap cas de compliment però, no, ara tot anirà diferent. Els dolents de la pel·lícula són la dreta catalana i feixista de Junts que el seu somni humit és pactar amb el PP i amb VOX. Junqueras que és d’esquerres, i en conseqüència és bona persona i amb la superioritat moral típica de l’esquerra mundial, arribarà a grans acords amb l’esquerra espanyola. S’ho faran entre progrés. Només pot anar bé. Sí Junts només representa la dreta catalana com diu ERC, ara els independentistes d’esquerres s’han quedat sense opció de vot. Perquè ERC ha deixat la lluita per l’alliberament nacional per a una altre generació. No ho dic jo, ho diuen ells amb aquestes paraules o amb unes altres però tots ho hem entès així. Direu, i les CUP? No hi són ni se’ls espera. Que més voldríem. No cal ni mencionar la esquerra espanyolista dels Comuns. Sí, ara l’Oriol que està molt preocupat per totes les mancances socials del país, evidentment és concentrarà amb fer el millor pels ciutadans de Catalunya. El que ara no ens diu és que aquestes mancances només tindran sortida amb la independència. Abans, si no vaig errat, és el que ell pensava.

JoanC Roca 11 de desembre de 2024 Fa uns dies érem una colla parlant en el que en podríem dir una reunió, o no. En un moment determinat vaig pensar que tenia la paraula però vet aquí que no vaig poder acabar el meu argument, quan un dels col·legues dels que compartíem xerrada va iniciar la seva intervenció deixant-me la paraula a la boca a més va encetar un tema que no tenia res a veure amb el jo estava exposant. Vaig pensar que el que estava exposant no tenia interès. No es tractava d’un cas de mala educació. Senzillament el nou intervinent devia pensar que la seva dissertació era la que realment necessitàvem. Vaig callar disciplinadament un xic deprimit i després d’observar la conversa una estona vaig descobrir que els interrupcions se succeïen parles qui parles. Quan un vol acabar el seu pensament s’ho de treballar; deixem acabar, sí perdona. També et pots trobat amb una situació semblant en una conversa entre dues persones. En el vell mig de l’exposició d’un argument el teu interlocutor agafa una de les paraules que acabes d’usar per iniciar un altre argument el qual moltes vegades no té res a veure amb el teu. No hi ha mala intenció simplement no t’escoltava sinó que estava pensant en el que et volia dir. La conclusió és fàcil, en general la gent està interessada en deixar anar el seus arguments no en escoltar els dels altres. Volem parlar i no escoltar. Segur que jo faig el mateix, no soc especial, però m’emprenya que no em deixin acabar. Soc l’antipàtic que en molts casos manifesta que no hi ha manera d’acabar una frase, collons. Som així, tu. Però la gent que sap escoltar té un punt. Que preciós deu ser saber escoltar. Recordo que anys enrere vaig assistir a una reunió de feina per tal de parlar de la instal·lació d’un software d’una companyia anglesa. Aquest reunió tenia cinc participants, quatre catalans de l’empresa receptora i un anglès de l’empresa subministradora. El senyor anglès que era el que havia d’exposar les bondats del producte no entenia res, va al·lucinar, perquè hi havia quatre persones que parlaven i parlaven i que no escoltaven. El que em va quedar gravat va ser la cara que feia aquell Sir que educadament només parlava quan li tocava. Nosaltres ja hi estem fets. Va ser una reunió de les habituals i cal dir que vam instal·lar el software exitosament. Va home, escoltem.

JoanC Roca 5 de desembre de 2024 Hi ha coses que sembla que no puguin passar però en política res és impossible. En podem trobar desenes de casos. Només quatre exemples: El president d’una comunitat autònoma espanyola responsable de desenes de morts es vol pujar el sou. Marta Rovira, que va venir a acabar la feina, va posar a un espanyolista a la Presidència de la Generalitat. Que es quedi a viure a Suïssa ja s’entén més. Malgrat la trajectòria dels darrers anys, Junqueras, ha obtingut quasi el 50% dels vots de la militància d’ERC per recuperar la Presidència del partit. De fet, ja és increïble que es presenti Veure partits “independentistes” donant suport al partit espanyol que els reprimeix i que els espia. Que Àngels Barceló rebi la creu de Sant Jordi també seria inversemblant si fóssim un país normal però si posem un espanyol de pedra picada a la presidència de la Generalitat és de calaix que es condecori una espanyola de pedra picada. Amb Illa a la Generalitat caldrà reaccionar ràpid perquè la desnacionalització de Catalunya que aquest senyor pretén podria avançar de veritat. Demà el veurem en els actes d’homenatge a la Constitució a Espanya però abans, no pot perdre el temps, a continuat la seva missió d’espanyolitzar Catalunya integrant la Guàrdia Civil al 112.

JoanC Roca 4 d’octubre de 2024 Estic escoltant la radio pública catalana. Una radio que està immersa en un irritant marc mental espanyol. Estan comodíssims en la nova situació política i social que es desprèn de tenir el govern més desacomplexadament espanyolista des de la transició espanyola. De fet aquesta tendència ja fa set anys que dura. Les subvencions hi ajuden molt. Ningú pertanyent a aquest mitja o de la televisió pública és mostra gens alterat quan el nou President de la Generalitat el primer que fa és rendir homenatge al rei d’Espanya i declarar que el gran objectiu és millorar Espanya. Vaja que Catalunya Radio estaria més ben definida com Espanya Radio delegació de Catalunya. En qualsevol cas hi ha una sèrie de qüestions o de greuges històrics que cal posar sobre la taula els quals en cas de donar-los-hi sortida sí que millorarien Catalunya. Dissortadament aquests greuges no es poden resoldre amb un Estat en contra. Un Estat que ens dona un tracte colonial. Aquests greuges només es resoldran amb la independència del país. Quants dels problemes que cito a continuació resoldrà el delegat d’Espanya a Catalunya, Illa? Espoli fiscal de 22.000 milions anuals d’euros pel cap baix. Si ens comparem amb Madrid, una comunitat dopada econòmicament, sortim molt i molt perjudicats. No hem d’oblidar que hi ha gairebé 2 milions de catalans en risc de pobresa. Trasllat d’empreses fora de Catalunya induïts per centres de poder madrilenys, inclosa la monarquia. Arribada mínima de fons europeus. Retrocés de Catalunya en el PIB estatal. Patim una política de centralització i engrandiment de Madrid. Guerra judicial contra Catalunya. Tenim una llarga llista de greuges; Sentència de l’Estatut, judici dels procés, incompliment de l’Amnistia o jutges prevaricant contra Catalunya com Llarena, Marchena entre d’altres. Suspensió sistemàtica de les lleis més importants fetes pel Parlament de Catalunya. El nostre sistema legal (amb petites excepcions) i econòmic ens ve imposat per Madrid L’ operació Catalunya amb Villarejo, Rajoy i Saenz de Santamaría i un llarg etcètera L’espionatge amb “Pegasus” que sembla que no hagi existit. Intoxicació sistemàtica contra els catalans i contra Catalunya a l’Estat Espanyol. Han elevat com mai els nivells d’odi. Alta velocitat deficitària per tot Espanya, mentre aquí no poden finançar unes bones rodalies amb averies diaris. Corredor mediterrani. Obsessió en contra de la Unió Europea perquè passi per Madrid i Aragó excloent Barcelona. Emigració. Enviament sobredimensionat, silenciós i fraudulent d’emigrants cap a Catalunya. Ens traslladen emigrants de manera no controlada per dissoldre la nostra cultura i els nostres costums. No tenir competències en emigració. Infiltració policial en les entitats sobiranistes. Casos provats com el de Girona que es va produir amb impunitat i menyspreu dels afectats. Sobredimensió del CNI a Catalunya (l’antiga residència d’oficials de la Diagonal) per controlar al major nombre possible de catalans. Extermini lingüístic del català. Eliminació de la immersió lingüística amb l’ajut dels jutges. Castellanització del Sistema Sanitari. Mals resultats de l’ensenyament català (PISA) entre altres coses per manca del finançament necessari. Madrid té sobre nosaltres un control no consentit pel 80% d’habitants que volen autodeterminar-se. Encara som de les poques autonomies amb més peatges. Anorreament de la banca i les caixes de Catalunya de forma planificada i sistemàtica. Matrícules universitàries més cares de l’Estat. Tergiversació de la nostra història. Castellanització quasi total de la Justícia. Gairebé no es dicta una sentència en català. Preguntem-nos quin percentatge hi ha de catalans a les altes estructures de l’Estat Espanyol. Quants alts jutges i jutgesses? Quants diplomàtics? Quants alts caps policials? Quants militars professionals? Quants alts funcionaris? Els incompliments sistemàtics del PSOE. La doctrina i l’actuació d’Aznar. Tot preparat per la FAES, una associació subvencionada que també paguem els catalans. El domini de l’Estat pel conglomerat patriòtic extractiu tot centralitzat en la megalòpolis madrilenya. Ens han imposat les seves institucions espanyoles per la força. Espanya només ens té per l’extracció sistemàtica de riquesa. El que és segur és que rumiant-hi una estona més aquesta llista es pot ampliar. Però és clar, resoldre algun d’aquests greuges no contribuiria en millorar la Espanya del espanyol que governa Catalunya el qual ens diu repetidament que Catalunya ha tornat. Em pregunto si els més de dos milions que van votar independència han marxat?

JoanC Roca 29 de setembre de 2024 No és pas nou d’ara que el món de la política és mou en uns paràmetres molt diferents al món de la gent del carrer. Els partits adquireixen un compromisos en les campanyes electorals que habitualment no acompleixen. Però, ja se sap, uns i altres vien en dues dimensions ben diverses. Estem acostumats que els contractes que signen els partits amb els seus votants queden en gran part en paper mullat. Però hi ha moments determinats de la vida que la gent espera, de veritat, que els partits estiguin a l’alçada dels seus compromisos. L’octubre de 2017 es va produir el que semblava una comunió entre els partits independentistes, que es deien independentistes per ser més precís, i la gran quantitat de gent del carrer que se’ls va creure i que pensava que estàvem a punt de culminar la República catalana. Molta gent va confiar en els partits i es va mobilitzar i fins i tot hi va posar el cos. Ja sabem que va passar a continuació. L’objectiu dels dos mons era ben diferent. Mentre la gent volia la independència, els partits volien fer un pols amb l’Estat per negociar no sé que. La gent pensava que ho teníem tot a punt i els partits no tenien res preparat. Ara sabem que en aquelles dates hi havia una guerra interna entre els partits que van acabar intentant donar-se la culpa l’un a l’altre del fracàs. L’engany va ser descomunal perquè els partits no es van creure en cap moment la independència. El resultat ha estat tangible. Molta gent ha abandonat aquests partits i s’ha refugiat en l’abstenció. La gent encara hi és però està a la reserva i serà molt difícil que torni a confiar en els partits. Necessitarem que la gent s’activi i se sumi als grups que, sortosament, continuen treballant. Caldrà tornar a liderar el moviment independentista des de fora dels partits tal com es va fer fins el 2017. Els partits són necessaris però ho haurem de fer diferent per tal de que aquests no s’escapin quan sigui necessari el seu protagonisme. Quina diferència entre aquella il·lusió que es respirava en l’ambient del 2017 i el que passa avui 7 anys després. Assistim al lamentable enfrontament entre les faccions d’ERC amb discursos exaltats dels uns contra els altres. Una lluita pels càrrecs que no de propostes polítiques. El 2017 ens havien fet creure que eren “bones persones”, honestos i lliures de corrupcions, i independentistes! Ara sabem que hi havia estructures B i que el que els mou de debò és la lluita per quotes de poder autonòmic i la seva mania persecutòria a “Convergència”. Els independentistes de cor o de convenciment han, hem, rebut un bany de realitat i encara que Junts i CUP no han cobert les expectatives ERC ha estat especialment decebedor. Però ara Junqueras, “l’absent”, ens promet la lluna en un cove. Els partits d’obediència catalana, per dir-ho d’alguna manera, s’ho hauran de treballar molt si volen recuperar la confiança del 2017. Dissortadament hem tocat fons de manera que govern espanyolista de la Generalitat, propiciat per “els independentistes” d’ERC, no ho oblidem, té el gran projecte de millorar Espanya. Cal dir que no se’n amaguen gens ni mica. Incorporen la bandera espanyola ben a la vista al Palau de la Generalitat i retiren el bust de Macià del despatx del delegat de Sánchez a Catalunya. Estem immersos en una comunitat autònoma espanyola que està, com mai, regentada des de Madrid. La situació és encara pitjor que el 2006 com ho demostra el fet de que avui estem administrats per un Estatut que no hem votat els catalans. Sí, la independència solucionava aquesta anormalitat d’un dia a l’altre. Tanmateix el moviment independentista segueix actiu. Com se sol dir no es coneix cap independentista que ho hagi deixat de ser. Caldrà treballar molt però tornarem a tenir el momentum. Ara el cal fer és commemorar l’1 d’octubre de 2017 data fundacional de la República per demostrar que hi som.