En la majoria dels casos la gent se m’adreça en castellà a Catalunya. Una conversa, habitual, que pots tenir al centre de Sabadell: “Por favor me puede indicar donde está Tráfico? Sí, al final d’aquest carrer a l’esquerra. Gràcies, estava ben despistat”. Pot ser és que faig cara de castellà, jo. Continuo: ”No faig cara de català, jo? (Cara de sorpresa del meu interlocutor) Per què m’ho diu? Perquè se’m dirigeix en castellà. És el costum perquè la majoria de gent parla en castellà. Doncs tens un accent català tancat com el meu. Amb aquesta regla de tres pot ser que deixem corre la nostra llengua, oi?”.  

Jo parteixo d’un plantejament molt primari, la llegua pròpia de Catalunya és el català i en conseqüència els catalans tenim tot el dret de viure en català a Catalunya. Viure en català vol dir, entre altres coses, que tenim tot el dret de ser atesos en la nostra llengua en tots els àmbits, públics i privats. Pel que fa a l’administració pública sembla mentida que s’hagi de reclamar aquest dret. No cal dir que estem molt lluny d’aquesta normalitat. Posem per cas l’àmbit sanitari públic en el qual, cada cop més, ens trobem que l’idioma vehicular és el castellà. Es fa difícil d’entendre, si més no a mi. Sí, en la majoria dels casos quan respons en català l’interlocutor sanitari es passa al català però la conversa normalment l’enceten en castellà. Pel, que fa a l’àmbit privat, s’acostuma a dir que, com a tal, tenen el dret de triar la llengua vehicular. Doncs no hi puc estar en més desacord, vull viure en català a Catalunya. Sí, és clar que puc no tornar a anar a sol·licitar els serveis d’aquestes empreses que han optat per desatendre el dret dels catalans de ser atesos en la llengua pròpia. Però això voldria dir que hem de fer una llista d’on podem anar i on no podem anar a casa nostra? 

Personalment soc molt crític amb les polítiques lingüístiques i de defensa de la nostra llengua que porta a terme l’Administració catalana. Lamentable i covarda, quasi antipatriòtica. Però també és rellevant analitzar l’actitud de molts catalans en aquest camp. No podem demanar que tots els catalans que pensen en català militin en la defensa de la llengua en el seu dia a dia. La gent té els seus problemes, les seves opinions i les seves prioritats. Per descomptat cal reconèixer que comptem amb un percentatge d’activistes per la llengua, d’aquells que no canviem mai de llengua. Seria magnífic aquest nombre de militants anés augmentant. Per pura supervivència.

En qualsevol cas els arguments que donen els catalans per passar-se al castellà en les seves relacions habituals són molt discutibles. Per exemple “Em surt automàtic continuar la conversa en castellà” Aquest argument denota una deixadesa injustificable si es té un mínim respecte pel català. Aquesta actitud en molts casos provoca un sentiment negatiu en l’interlocutor perquè és desintegradora. Pot pensar que li parles castellà perquè no el consideres dels teus. En el meu cas, que no canvio mai de llengua, he observat en moltes ocasions que el meu interlocutor castellanoparlant ho agraeix. Exemplifica una senzilla formula d’integració.

Un altre exemple “És que no sembla d’aquí”. Per quin motiu hem de parlar en castellà si el nostre interlocutor no sembla d’aquí? Ens trobem infinitat de casos que no semblen d’aquí i parlen català i encara més hi ha molts catalans que no semblen d’aquí però ho són.

L’argument de passar-se al castellà “És per educació” ja és de traca i mocador. Per ser educat has de renunciar a la llengua del país? Pot ser que ens trobem en un cas d’auto-odi?

Tots, els que militem per la llengua i els que no sembla que els preocupi massa, sabem que el català està en una situació límit i que si no ens posem les piles està sentenciat en un espai curt de temps. 

Un altre capítol és l’actitud dels castellanoparlants que viuen a Catalunya de la qual en parlarem un altre dia.

Ei! Cal reconèixer que hi ha excepcions esperançadores; avui estava al CAP Centre de Sabadell fent cua per a una senzilla gestió sanitària i de sobte sento: Següent!!