El pessimistes poden pensar que el procés està liquidat perquè el panorama és molt preocupant:

• La pandèmia que ens limita la capacitat de mobilització.
• La repressió que continua al mateix nivell o superior amb el govern espanyol més progressista de la història que amb el               govern del PP.
• L’espectacle penós de la divisió del govern de Catalunya.
• El ridícul dels partits “independentistes” al Congreso Español barallant-se entre ells, en alguns casos amb un estil impropi,           que de segur es la riota de tots els partits espanyols.
• La constatació de que els partits independentistes, en especial ERC, estan molt còmodes en l’autonomisme pactant                     contínuament amb els carcellers i espoliadors.
• El lamentable sistema de concessió d’ajudes als autònoms que va posar en marxa el govern de la Generalitat del primer que       arribi propiciant el cop de colze per obtenir-les. I només faltava que els sistema informàtic fallés com una escopeta de fira. Un       desprestigi de la Generalitat que ens podíem haver estalviat. 
• Uns partits que només pensen en el 14F enlloc de pensar una mica en el país. 
• La sensació de que ERC i totes les escissions de Junts per Catalunya com PdeCAT, PNC i altres, estan apostant pel                    autonomisme i per esperar moments millors per tornar a plantejar un nou embat amb l’estat espanyol, o no. Quan?
• La seguretat que plantejar una estratègia comuna dels partits independentistes és una quimera 
• El control exercit als mitjans de comunicació catalans, llevat d’algunes excepcions, per tal de callar veus que estan per                 l’enfrontament amb l’estat, està activat i molt engreixat. 
• La por de que l’abstenció el 14F en faci molt de mal.
• Etc. etc.

El optimistes, o els que alguns diuen que creuen en un independentisme màgic, tot i sent conscients del panorama descrit no volen rendir-se i continuar perseverant sense renunciar a res.

No poden renunciar a tota la feina feta des de principis de la dècada sense oblidar la lluita de les generacions anteriors.  

Podem estar molt i molt orgullosos de la Via Catalana, de la “V” entre Diagonal i Gran Via, de 9N, del 1O, del 3O, de la Marxa per la Llibertat, etc. etc. etc. I no ens podem conformar amb tenir presos polítics, exiliats i quasi 3000 persones encausades sense fer res.  

PS1. Les hemeroteques i les videoteques són impecables i posen en evidència a molts polítics però el cas d’en Grabiel Rufián és espectacular. D’amenaçar en abandonar las Cortes a pactar amb el PSOE que segons ell mateix volia dir “Pedro Sánchez Os Engaña” per posar un cas d’un gran reguitzell de possibles exemples de com a girat el seu missatge com un mitjó. El seu estil de perdona vides és el mateix però quan anava en línia amb l’independentisme ens feia certa gràcia i miràvem cap una altra banda però ara se’ns fa insuportable. Entre altres motius perquè en Rufián representa a un sector de l’independentisme a Madrid. Una mica de classe no li aniria gens malament. 

PS2. Pel que fa al control als mitjans de comunicació que esmentava abans dir que jo crec que estic alineat amb un bon percentatge de la població de Catalunya no em sento gaire representat ni per la nostra, ni per les nostres emissores de radio, ni per molta premsa local.