Diseño del blog

Per què volem marxar?

JoanC Roca      29 de febrer de 2024

Que la llista de greuges en tots els àmbits que rep Catalunya d’Espanya és permanent des de fa molta anys ho sap tothom mínimament informat. Dissortadament ho tenim normalitzat i els partits “independentistes” viuen de la pràctica de l’autonomisme de les escorrialles. Avui, ERC està a punt d’aprovar els pressupostos de la Generalitat amb el PSOE-psc-155 dient, molt cofoi, que són els més expansius de la història. El que nom diuen és que l’espoli fiscal que pateix Catalunya des del 27 d’octubre de 2017 (darrers 2316 dies) avui a les 17:50h és de 112.880.271.330 euros. 
Sorprenentment el Manifest de vint Col·legis Professionals de Catalunya denunciant l’espoli fiscal ha tingut un ressò mediàtic mínim i jo fins ara no he percebut cap reacció de la política catalana. Caldrà persistir. 
Però és que l’ofensiva per debilitar Catalunya no s’atura malgrat els cants de sirena de Pedro Sánchez que afirma que actualment Catalunya està millor.
Centrem-nos amb una sèrie de fets ocorreguts durant els dos primers mesos del 2024.
L’OPERACIÓ CATALUNYA A PLENA LLUM. Ha calgut esperar fins a la segona quinzena de gener per tenir proves de l’operació de l’Estat contra Catalunya amb el desplegament de la seva estructura política, dels aparells policials, jurídics i mediàtics durant els anys de govern de Mariano Rajoy. Els efectes d’aquesta Operació Catalunya han estat devastadors i el pitjor és que tot s’ha fet amb plena impunitat fins ara, i amb el silenci dels intel·lectuals, la ciutadania i la premsa espanyola.
GUERRA JUDICIAL CONTRA LÍDERS CATALANS. Les maniobres dels jutges García Castellón i Aguirre per intentar frenar la Llei d’Amnistia, acusant de terrorisme Carles Puigdemont i Marta Rovira, i de traïció el president exiliat per hipotètiques reunions amb ciutadans russos. Cal pensar que l‘expedient judicial del Tsunami feia cinc anys que no es movia i que la broma del soldats russos estava arxivada des de feia mesos. Però sembla que en l’intent d’aturar l’Amnistia tal com recordava el president Puigdemont en la seva carta pública, tot es fa possible.
CATALUNYA EN EL CENTRE DE LES ELECCIONS GALLEGUES. El debat més important de la campanya electoral ha estat parlar, discutir o llançar acusacions sobre Catalunya, sobre els seus “privilegis”, sobre la falta d’amor dels catalans pels colors patris, o com des de Catalunya s’han posat en crisi les essències nacionals. No s’ha parlat dels problemes que afecten directament la seva gent, com millorar la seves condicions de vida o com fer que progressin econòmicament o socialment.
DESPRESTIGIAR CATALUNYA EN EL PARLAMENT EUROPEU. L’hiperactivisme compulsiu de la diputada Montserrat i del vicepresident de la Comissió Europea, Margaritis Schinas, han aconseguit que una comissió del Parlament Europeu es posi a investigar sobre la broma dels contactes amb els russos. El que importava era embrutar la imatge de Catalunya i de l’independentisme.
EL PP ENS ENVIA A LA COMISSIÓ DE VENÈCIA PER FISCALITZAR-NOS. Gràcies al mateix superactivisme compulsiu, la diputada Montserrat i els diputats europeus del PP han aconseguit que una Comissió de l’Acord de Venècia visités algunes de les nostres escoles per generar dubtes sobre la immersió lingüística. Per a ella el que importa és anar intentant dividir Catalunya erosionant el consens que sempre hi ha hagut sobre la immersió i anar avançant en la seva estratègia deplorable per minoritzar la llengua i la cultura catalanes.
MANIFESTACIÓ DEL PP CONTRA L’AMNISTIA EL 28 DE GENER A MADRID. El Partit Popular, posant en joc tota la seva força, va aconseguir fer sortir 45.000 persones als carrers de Madrid per manifestar-se contra l’amnistia.
LA REACTIVACIÓDE L’OPERACIÓ JUDES per castigar les protestes per la sentència del Suprem.
La cirereta la posa EL TRIBUNAL SUPREM ENCAUSANT PER TERRORISME PUIGDEMONT WAGENSBERG EN LA CAUSA DEL TSUNAMI.
A la vista de tots aquests fets que de ben segur no és exhaustiu, es desprenen dues preguntes. La primera és: i encara es pregunten per què ens en volem anar? I la segona: com és que encara hi ha catalans que no són independentistes?

Share by: