Amb el Catalangate només s’han carregat el dret a la intimitat, el dret al secret de les comunicacions, el secret a la vida privada, íntima i familiar i el dret al secret professional, tots ells drets fonamentals, a, si més no, una seixantena d’independentistes. Bé, hi ha algun independentista de pedra picada com Junqueras, Rufián, Tardà o Sol que no consta en la llista d’espiats. Però aquest escàndol mundial no ha provocat, una setmana després de l’informe de Citizen Lab, ni un comentari del president del govern espanyol, no, no, cap comentari. I la ministra de defensa tirant pilotes fora amb uns arguments indignes d’una membre del govern “més progressista de la història”. Els mitjans de comunicació madrilenys i en gran mesura els mitjans de comunicació catalans així com el PSC-PSOE-155 tanquen files amb el Deep State. Tanmateix, no podíem esperar altrament d’una democràcia deficient.

El Consell per la República i les entitats independentistes exigeixen la ruptura de relacions amb Espanya. Què menys?

Hi ha un corrent important dins de l’independentisme que demana dimissions. Està molt bé que ho demanin. El que és difícil d’entendre és que encara no s’han hagin produït al més alt nivell. Això és Espanya, però. Tot en ordre. 

La pregunta és si es produeix alguna dimissió, si troben un cap de turc, desprès què? Recuperarem la relació de confiança que segons ERC hi havia entre els governs espanyol i català?

Revifarem la taula de diàleg fake que teníem?

Tot seguirà igual, com abans de l’esclat de l’escàndol? 

Seguirem fent de gestors de les molles de l’autonomia?

Francament, si el Catalangate no es tradueix en el momentum que diuen que arribarà tard o d’hora no sé que ha de passar perquè aquest arribi. 

Molt em temo que si hi ha alguna dimissió més o menys significativa els partits polítics “independentistes” es dedicaran a blanquejar aquest afer i a mantenir els seus privilegis, i qui dia passa any empeny.