L’1 de maig del 2005 estava al Camp Nou i vaig ser un dels privilegiats que vaig assistir in situ al primer gol de Messi en partit oficial a l’estadi del Barça. Va debutar en aquell Barça dels Deco’s, Eto’s i Ronaldinho’s. Des de llavors he vist el 99% del partits de Messi amb el Barça, bàsicament, per la televisió. Si no em descompto han estat 16 anys gaudint del privilegi de veure’l jugant, en algunes etapes, en un dels millors equips que han existit. Messi és un cas únic car no passa per gaires baixes formes i sempre juga de notable a excel·lent. He tingut la sort de viure el millor equip de la història del nostre club; Guardiola, Xavi, Iniesta, Alves, Busquets, Piqué, Messi... El de les 6 copes!

Per tant jo, com la majoria de culés, estic molt decebut perquè penso que aquesta història s’havia d’acabar en una retirada de Messi en el Barça. Però, escolta, optimisme i endavant que som el Barça. 

Després de la gestió nefasta de la darrera Junta presidida per Bartomeu i també de la política del president de la Liga Nacional de Fútbol, Javier Tebas reconegut franquista i militant de Fuerza Nueva, la nova Junta d’en Jan Laporta s’ha trobat un club arruïnat i ple de deutes que ha fet inviable la continuïtat de Messi a no ser que aquest s’hagués quedat a cost zero. Però clar, sembla ser que el crack guanyarà 140 o 150 milions d’euros nets en 2 anys. No sé si a un professional se li pot demanar aquest sacrifici per amor o per fidelitat a un club. Tampoc sé quin és el seu patrimoni després de tants anys al Barça havent estat en dels esportistes més ben pagats del món. Res a dir, totes les posicions són legitimes. 

No vull entrar ara a analitzar en base a el que m’ha arribat el per què s’ha arribat a aquest situació. Ni tampoc en fer una crítica de si Laporta ha enganyat o no al socis pel fet d’haver promès de fer tot el possible perquè Messi es quedes. Ho deixo al saberuts periodistes esportius que es passen hores i hores pontificant sobre uns i altres quan la majoria de vegades tot fa pensar que no tenen ni idea de que parlen, però clar cal omplir hores de ràdio. De fet jo els escolto poquíssim i no deixo de fer res per estar al cas del que diuen. 

Jo tinc tendència a creure en Joan Laporta. Després de la presidència de Gaspar (segons ell mateix el pitjor president de la història de Barça fins Bartomeu) Laporta es va trobar un solar desfet socialment i econòmica sense parlar de l’àmbit esportiu que era un verdader desastre. Va agafar aquest solar i hi va edificar un club exitós en els tres àmbits econòmic, social i esportiu. Només dos detalls, el primer és que vam viure el millor equip del món i el segon és que vam lluir Unicef a la samarreta. Així que tendeixo a pensar que si no ha pogut retenir al millor jugador del món és perquè donades les circumstancies era el millor pel Barça. 

Ara entrem en una nova etapa. Quan ja es diu que hem de passar una travessia pel desert es duen referir a Espanya perquè a Europa ja fa uns anyets que estem fen una travessia pel desert. 

Es necessitarà un temps per anar posant les coses a lloc i fer un equip guanyador. Tenim les vaques sagrades que han fet molt per l’equip (ja s’ho cobren poder excessivament)) però que haurien d’anar fent un pas al costat. Tenim molt bons jugadors joves als quals cal anar donant confiança per que són el futur, i paciència i més paciència.

Quan jo era jovenet hi havia una frase que els culés trèiem de la memòria quan començava cada temporada que era “Aquest any sí” i podíem dir-la 14 anys seguits sense aconseguir una lliga espanyola. De la lliga de 59-60 a la lliga 73-74 i després vam haver d’esperar 11 anys fins la del 84-85 i a continuació 5 anys fins l’any 90-91. Però érem del Barça a totes, tu. 

Sortosament des de la del 90-91 fins avui n’hem guanyat 16 si no m’erro. Durant aquest temps hem gaudit de molts bons equips i en altres moments hem patit equips més fluixos.

Avui un club com el Barça que és dels pocs al món que no son societats anònimes. Avui grans quantitats de capital privat vinguin de Rússia, vinguin dels Emirats Àrabs o d’on sigui fan i desfan només cercant beneficis sense tenir en compte els valors que els diferents clubs puguin tenir atenent a la seves idiosincràsies. El Barça és dels socis i així volem que continuï sent. Però en aquest món és molt difícil competir econòmicament puig el fitxatges del grans jugadors tenen un cost que només se’l poden permetre aquetes grans fonts d’inversió. 

Confiem doncs amb la Masia i donem una mica de Temps. Recordem que quan el Barça ha tingut el equip més admirat al món sencer 7 o 8 dels titulars havien sortit de la pedrera. Eren jugadors que senten els colors sincerament, sense condicions.

Si ara toca passar una etapa d’aquestes més obscura la passarem. Només cal exigir que les coses es facin ben fetes, que recuperem el club i segur que més aviat que tard tornaran els bons temps. 

Ei! Això del Messi m’ha sabut molt greu. Però ho porto sorprenentment bé.

Aquí us deixo l’Himne,