Hi ha qui ha dit que el moviment independentista és de gent "gran". 

No entro en discutir si és cert o no que la majoria d'indepes som gent gran. Vull comentar qui som aquesta gent "gran".

Som els joves de finals dels 60 i anys 70.

Som aquells joves que vam omplir de melenes i pantalons acampanats i barbes les manifestacions clandestines contra els judicis de Burgos o el procés 1001 contra la cúpula de CCOO.

Som aquells joves que rebíem patacades dels grisos a les manifestacions contra l'assassinat de Puig Antich.

Som aquells joves que vam aprendre català amb el Cavall Fort i cinema amb Miquel Porter als cine clubs.

Som aquells joves que érem caps i monitors a l'Escoltisme.

Som aquells joves que omplíem els recitals de Raimon i Lluís Llach.

Som aquells joves que vam "suar socialisme" el 76, amb Raventós i el pare Llimona.

Som aquells joves de les COJ (comissions obreres juvenils) i dels comitès de barri.

Som aquells joves de les Trobades de joves de Montserrat.

Som aquells joves mestres de les escoles d'estiu de Rosa Sensat de finals dels 60 i començaments dels 70 que vam muntar cooperatives de mestres per ofertar escoles actives, catalanes i de qualitat.

Som aquells joves deixebles del Comín a Cristians pel socialisme.

Som aquells joves que assistíem a xerrades i conferències al CIDOB i a l'ICESB on poguerem escoltar a Josep Benet, García-Nieto, Solé-Tura en una clandestinitat tolerada.

Som els joves de les Festes de Treball a Montjuich.

Som els joves de Pax Christi i la marxa de la llibertat.

Som els joves de la Trinca, del canet Rock i de la primera cantada dels Segadors amb Rafel Subirachs.

Som els joves que vam anar a rebre a Rafel Vidiella de retorn de l'exili.

Som els joves que vam militar o flirtejar amb multitud de grups i partits clandestins: JCC, ORT, MCE, PCE(i), LCR, PTE, BR, ... fins a quedar a l'òrbita del PSUC o del PSC.

Som els joves del 1r Congrés de la Joventut catalana.

Som el joves curtits i entrenats en la lluita contra la dictadura i entrenats a conspirar en la clandestinitat.

Aquells joves, ara, tornem a ser a on toca: a la trinxera, al peu del canó, on faci falta. 

Tornem a ser en "peu de pau". 

Jubilats, alguns ja avis, tenim tot el temps del món, totes les ganes i més moral que "el alcoyano" per fer el que ara cal fer. I no fallarem!.

Recordem als pares i tiets que van perdre la guerra, alguns derrotats, altres mantenint discretament la flama i l'esperança.

Recordem els avis que recitaven Verdaguer i ens van recordar de petits als Cors de'n Clavé.

Recordem els pares i tiets de la CNT i la FAI.

Som els fills d'aquells pares que no van poder anar a escola més enllà dels 12 anys i que es van posar a treballar en fàbriques, tallers o obradors de sol a sol per poder donar als fills, nosaltres, estudis que ells no van poder fer. 

Som els fills d'aquells pares a vegades segrestats per la por i que ens demanaven "no et fiquis en política fill meu", i no els vam fer cas. 

"De vegades la pau, no és més que por". 

I no els vam fallar de joves en la lluita contra la dictadura i no els fallarem, ara que ells ja no hi són, en la lluita per la independència.

"Los viejos rokeros no mueren nunca" i si ells van viure "per salvar-nos els mots i retornar-nos el nom de cada cosa", i nosaltres hem vingut "d'un silenci, antic i molt llarg", nosaltres hem viscut i viurem ara per construir la República catalana.

“HO FAREM, ARA ÉS L'HORA, ENDAVANT LES ATXES!"