L’any 2005 es deia que el sistema sanitari de Catalunya era molt bo, dels millors del món. En el meu cas, l’any 2000 vaig rebre els seus serveis públics i cal dir que vaig quedar molt satisfet. L’operació va ser un èxit.

No puc dir el mateix de l’experiència que he hagut de passar aquest any 2023. Avui, a parer meu, l’excel·lència d’aquell primer septenni del segle XXI ja no existeix. El sistema de salut català ha rebut algunes sotragades des de les hores. La crisi del 2008 i les subsegüents retallades i la pandèmia del Covid. Jo també aplaudia al personal sanitari des del balcó. Però, segons sembla, dues terceres parts d’aquest personal van estar a punt de caure en depressió o hi van caure. I una tercera part van sortir del sistema. El que van haver de passar va ser extraordinàriament dur. Per altra banda és ben conegut que molts dels sanitaris se’n van del sistema per anar a països on son més ben pagats. En aquestes condicions és molt difícil mantenir el nivell de qualitat d’abans de les crisis. Hi ha una altre causa que també hi ajuda que no és altre que el dèficit fiscal que pateix el país. Si el sistema sanitari comptés amb els diners necessaris, els quals poden sortir de l’esforç dels catalans, molt personal qualificat no es veuria forçat a marxar. En qualsevol cas tot això són suposicions meves. No tinc els indicadors necessaris per assegurar que la Sanitat ha empitjorat però la meva percepció em diu que sí, que ha empitjorat. El que puc assegurar és que la meva darrera experiència dins del sistema ha estat dolenta, molt dolenta. L’excel·lència no l’he trobat enlloc.

El que jo espero rebre del personal sanitari, sobretot dels metges, és la seva vesant humana, la capacitat de mostrar empatia amb tu. Si el teu metge del CAP, el metge que figura que et coneix profundament no mostra un interès especial per les teves dolències i no mostra cap emoció o sensibilitat doncs donem intel·ligència artificial que té unes bases de dades infinitament superiors de les que pugui gestionar el teu metge i t’aportarà una diagnosi molt més acurada. De la intel·ligència artificial no esperem cap tipus d’emoció perquè som coneixedors de que no disposa d’aquesta prestació. Del metge esperes la part humana més enllà dels seus coneixements mèdics. Es pot entendre que el metge ha de marcar unes distancies amb les dolències dels seus pacients perquè sinó podrien acabar paranoics però tracten amb persones i amb el seu cos, la seva maquinària, i en conseqüència han de tenir el grau de sensibilitat necessari per tal d’aconseguir la confiança dels seus pacients.

No vull explicar aquí la meva traumàtica experiència que s’ha endut la meva companya eterna, només vull fer alguns comentaris els quals penso que parlen per si sols. Comentaris en forma de preguntes:

És pot fer avinent als familiars més propers de la situació letal d’un pacient al mig d’un passadís d’una planta d’un hospital entremig del personal sanitari, pacients i visites voltant per allà? Aquesta situació sembla que requeriria un espai més recollit i més adient al moment personal transcendent que s’esdevindrà de forma immediata. 

És pot comunicar la situació irreversible d’un pacient amb fredor i distància? Si, ja es pot entendre que els metges no es poden implicar personalment en tots els cassos però d’ells se’n espera una dosi d’empatia i sensibilitat justos pel moment. El metge no se’t pot quedar mirant amb condescendència observant com reacciones.

És pot entendre que en un període d’un mes i mig des de que ingresses fins que esdevé el final t’atenguin 9 especialistes de la malaltia? Uns i després els altres van sent substituïts per raons difícils d’entendre. La distància entre el metge responsable i el pacient és abismal. La inexistència de la més mínima part emotiva clama al cel. Semblava que ningú es va preocupar el més mínim. Els hi va arribar un pacient que ben aviat van desnonar, van fer la seva feina, suposo que tècnicament perfecte, però la part humana no va ser cap prioritat. No seria just si no digues que vam trobar personal sanitari impecable. Però no tot.

És pot suportar que el cirurgià que havia de practicar la biòpsia ens expliques l’operació amb una frivolitat i una falta de consideració insultants? Semblava que estès parlant d’un tema intranscendent. 

És pot permetre que el metge especialista (no sé quin dels 9) i el cirurgià no es coordinessin entre ells? Van donar versions diferents en un moment determinat i va ser en veure l’alarma i la incomprensió del familiar que es van posar d’acord. 

Es pot acceptar que en la darrera fase del procés quan és necessita especial suport emocional et diguin que tenen el psicòleg de vacances? “El psicòleg”. 

És pot comprendre què l’hi posessin vies simples una darrera l’altre fins destrossar-li totes les venes quan hi ha sistemes per posar vies més segures? Que t’hagi de dir un infermer, dels darrers moments, que no entén perquè com li han fet aquesta destrossa. 

Puc entendre que un hospital es dedica a sanar o intentar-ho els pacients que van entrant i que ho ha de fer amb els recursos de que disposa tanmateix m’ha semblat que la direcció de l’hospital està només centrada en gestionar eficientment aquests recursos però no fa cap esforç important per gestionar la part humana dels pacients i la gent propera d’aquests. Si més no això és el que jo he viscut en les meves carns. Segur que sense el dèficit fiscal que patim els catalans els recursos destinats al sistema sanitari català serien, o s’acostarien, els necessaris. Tot seria diferent, el personal estaria més preparat per tractar als pacients en situacions molt i molt greus, per necessitat d’un llit per nou pacient no caldria arraconar-ne un altre, el mes d’agost seria un mes hàbil com qualsevol altre per ser hospitalitzat, disposarien dels psicòlegs necessaris en tot moment, etc. etc. etc. . Cal repetir en aquest punt que he trobat personal sanitari excel·lent però n’he trobat altre que no cobreix les expectatives quan la situació és tant i tant greu. 

Una darrera reflexió és referent a que la llengua vehicular del sistema sanitari català lamentablement no és altre que el castellà. Si, és veritat que quan contestes en català en moltes ocasions el personal sanitari canvia de llengua, però majoritàriament se’t dirigeixen en castellà i les converses entre ells també, habitualment, són en castellà. No fa gaire sentia el president Aragonès “fardant” de tot el que el seu govern estava fent pel català a la sanitat catalana però la veritat és que és del tot falç. A Catalunya fins i tot es fa difícil morir en català.

En definitiva, la Núria des de que va entrar en el sistema mai va ser la Núria va ser: 

596748 148 802 809 406 5 15195.