Avui han començat a Catalunya les anunciades vagues de mestres i sanitaris. Sense entrar en les reivindicacions d’aquests col·lectius ni en la gestió que els corresponents consellers estan portant a terme, la qual és molt millorable, el problema de fons es centra en els diners disponibles per invertir en aquests sectors. El sistema necessita, entre altres coses, més mestres, més sanitaris i uns sous que es correspongui amb les tasques que executen. En aquest punt em pregunto quina seria la situació si Catalunya no patis el crònic dèficit fiscal d’uns 18 mil milions anuals?

Se’n parla poc del dèficit fiscal i molt de les disputes entre uns i altres per com gestionar les molles. Una vegada més cal repetir que la independència és necessària per portar el debat d’aquests sectors a termes ideològics i que l’apartat econòmic no sigui sempre el gran escull. 

El que no passarà dins d’Espanya és que Catalunya pugui disposar dels recursos que els catalans generen. El dèficit fiscal és mantindrà en aproximadament el 8% del PIB per sempre més. Malauradament, des del decret de Nova Planta Catalunya pateix un dèficit descomunal. Si ho concretem en el període “democràtic” la xifra mareja.

El cost dels anys (25 o 30) que segons Mossèn Junqueras hem d’esperar per aconseguir la independència és, pel cap baix, de més de 400 mil milions. Poca broma.