A primer de ‘Secessionisme’ s’explica que el país oprimit aprofita les debilitats del país opressor per portar a terme el seu projecte d’independència i que mai l’oprimit col·labora amb l’opressor per estabilitzar-lo. Només cal repassar la història dels processos d’independència per constatar que sempre ha estat d’aquest manera. Pur sentit comú.

El cas de Catalunya, per tant, és ben estrany perquè alguns diuen voler arribar a la independència saltant-se aquesta primera premissa. El que podem pensar sense gaire risc d’estar equivocats és que en el nostre cas l’opressor es deu fer un fart de riure dels negociadors de la part oprimida. 

L’opressor té problemes de fons molt importants, econòmics, polítics i judicials fins el punt que la democràcia que diuen que són està absolutament qüestionada de tal manera que avui és comparà amb Polònia, Hongria i també amb Turquia. 

La facció dels oprimits de l’interior donen estabilitat a la ‘democràcia’ espanyola reforçant governs aprovant-li els pressupostos, i el que és més espectacular, a canvi de res. És difícil d’entendre, no? Però l’oprimit diu que té una taula de diàleg amb l’opressor on negociarà la secessió i qui dia passa any empeny.

A la segona de classe de ‘Secessionisme” s’explica que en una negociació cada part ha de tenir una posició de força equiparable perquè sinó aquesta negociació és fictícia. Que no guanya qui te la raó guanya que té la força. En el cas català el desequilibri és tan descomunal que francament fa riure. Una part va amb un lliri a la mà i l’altre nega la pròpia essència del que caldria negociar. 

La facció dels oprimits a l’exterior va guanyant batalles judicials però no compta amb un suport ferm i decidit de la facció de l’interior. Així està la cosa. 

Sembla clar que la part oprimida hauria de repetir els cursos de ‘Secessionisme’