No és pas nou d’ara que el món de la política és mou en uns paràmetres molt diferents al món de la gent del carrer. Els partits adquireixen un compromisos en les campanyes electorals que habitualment no acompleixen. Però, ja se sap, uns i altres vien en dues dimensions ben diverses. Estem acostumats que els contractes que signen els partits amb els seus votants queden en gran part en paper mullat. Però hi ha moments determinats de la vida que la gent espera, de veritat, que els partits estiguin a l’alçada dels seus compromisos.

L’octubre de 2017 es va produir el que semblava una comunió entre els partits independentistes, que es deien independentistes per ser més precís, i la gran quantitat de gent del carrer que se’ls va creure i que pensava que estàvem a punt de culminar la República catalana. Molta gent va confiar en els partits i es va mobilitzar i fins i tot hi va posar el cos. Ja sabem que va passar a continuació. L’objectiu dels dos mons era ben diferent. Mentre la gent volia la independència, els partits volien fer un pols amb l’Estat per negociar no sé que. La gent pensava que ho teníem tot a punt i els partits no tenien res preparat. Ara sabem que en aquelles dates hi havia una guerra interna entre els partits que van acabar intentant donar-se la culpa l’un a l’altre del fracàs. L’engany va ser descomunal perquè els partits no es van creure en cap moment la independència. El resultat ha estat tangible. Molta gent ha abandonat aquests partits i s’ha refugiat en l’abstenció. La gent encara hi és però està a la reserva i serà molt difícil que torni a confiar en els partits. Necessitarem que la gent s’activi i se sumi als grups que, sortosament, continuen treballant. Caldrà tornar a liderar el moviment independentista des de fora dels partits tal com es va fer fins el 2017. Els partits són necessaris però ho haurem de fer diferent per tal de que aquests no s’escapin quan sigui necessari el seu protagonisme.

Quina diferència entre aquella il·lusió que es respirava en l’ambient del 2017 i el que passa avui 7 anys després. Assistim al lamentable enfrontament entre les faccions d’ERC amb discursos exaltats dels uns contra els altres. Una lluita pels càrrecs que no de propostes polítiques. El 2017 ens havien fet creure que eren “bones persones”, honestos i lliures de corrupcions, i independentistes!

Ara sabem que hi havia estructures B i que el que els mou de debò és la lluita per quotes de poder autonòmic i la seva mania persecutòria a “Convergència”.

Els independentistes de cor o de convenciment han, hem, rebut un bany de realitat i encara que Junts i CUP no han cobert les expectatives ERC ha estat especialment decebedor. Però ara Junqueras, “l’absent”, ens promet la lluna en un cove.   

Els partits d’obediència catalana, per dir-ho d’alguna manera, s’ho hauran de treballar molt si volen recuperar la confiança del 2017.

Dissortadament hem tocat fons de manera que govern espanyolista de la Generalitat, propiciat per “els independentistes” d’ERC, no ho oblidem, té el gran projecte de millorar Espanya. Cal dir que no se’n amaguen gens ni mica. Incorporen la bandera espanyola ben a la vista al Palau de la Generalitat i retiren el bust de Macià del despatx del delegat de Sánchez a Catalunya. Estem immersos en una comunitat autònoma espanyola que està, com mai, regentada des de Madrid.

La situació és encara pitjor que el 2006 com ho demostra el fet de que avui estem administrats per un Estatut que no hem votat els catalans. Sí, la independència solucionava aquesta anormalitat d’un dia a l’altre.

Tanmateix el moviment independentista segueix actiu. Com se sol dir no es coneix cap independentista que ho hagi deixat de ser. Caldrà treballar molt però tornarem a tenir el momentum. Ara el cal fer és commemorar l’1 d’octubre de 2017 data fundacional de la República per demostrar que hi som.