Hi havia una vegada el poble A que tenia 1000 habitants, que parlava l’A, que tenia uns costums i una cultura mil·lenaris i que es governava democràticament. Aquest poble era emprenedor amb gent oberta que tanmateix era molt gelosa de les seves tradicions. També comptava amb un clima agradable, bona cuina i un accés fàcil a totes les disciplines culturals. En definitiva era un poble on es vivia bé. Molt a prop hi havia el poble B que tenia 5000 habitants, que parlava el B i que tenia la seva pròpia cultura, ni millor ni pitjor que la del poble A, simplement diferent.

Amb el temps 2000 habitants del poble B van anar a viure al poble A, de manera que aquest va passar a tenir 3000 habitants.

El poble A va esdevenir bilingüe i es va dir que aquest fet va enriquir-lo. Aquesta era una lectura errònia perquè el que ningú havia previst és el que realment va passar. La majoria dels nouvinguts van continuar monolingües mentre que els natius van adoptar el bilingüisme de manera que l’A va quedar en minoria i en conseqüència va anar quedant residual. Aquest fet només demostra que el bilingüisme social no existeix com per altra banda ha passat per tot el món. El que succeeix sempre és que llengua més parlada es menja la menys parlada. El bilingüisme pot ser personal però mai social.

Els natius que havien rebut als nouvinguts amb els braços oberts no van aconseguir integrar-los llevat d’una minoria de tal manera que les tradicions ancestrals del poble A es van anar perdent perquè no eren del gust dels abans veïns que anaven imposant les seves. Els natius protestaven perquè es resistien a perdre la seva manera d’entendre el món però els nous vinguts guanyaven totes les votacions donat que estaven en majoria. 

Naturalment l’alcaldia va passar a ser ocupada per un nouvingut. Finalment el poble A va perdre la llengua i la cultura. Van desaparèixer. Els natius que es queixaven i pretenien mantenir la seva identitat eren acusats de primacistes i d’antidemòcrates i fins i tot de nazis. Els nouvinguts es defensaven dient que tot el procés s’havia portat a terme democràticament. 

La pregunta és que si en nom de la democràcia és legítim eliminar una llengua i una cultura o bé la democràcia té mecanismes de preservar-los?

Probablement aquest conte és pot interpretar en un sentit que no és el que jo vull donar-li, poder no és políticament correcte però sincerament em sento profundament demòcrata i que el que jo desitjaria és gaudir d’una democràcia plena, vull dir més participativa superant a la representativa en molts aspectes.