Fa uns anys quan una part dels catalans vàrem començar el darrer embat amb l’Estat espanyol, el qual es va batejar com el Procés de Catalunya, jo sempre deia que una de les raons que a mi em motivaven era la defensa de la dignitat del país. Allò de l’amor propi com a país. En aquells moments molta gent em responia que ens havíem de moure per raons socials i econòmiques i fins i tot històriques. Em deien que posar la digitat o la identitat en el centre de les reivindicacions no era oportú perquè era contraproduent i podia crear un relat que ens podia anar en contra.

Al cap d’un temps suposo que per la resposta de l’EE a un moviment pacífic i democràtic el concepte dignitat va agafar el sentit que li donava jo mateix. Es va posar en boca de tots i de sobte la dignitat va esdevenir un dels motius més importats del sobiranisme. Bé, no estic sol pensava jo.

Després va venir l’octubre del 2017 i la repressió fins avui. El terme dignitat a tornat a desaparèixer de la nostre relat. Probablement un dels motius és la vergonya i l’emprenyament que provoca l’actitud dels partits polítics que són incapaços de vestir una estratègia unitària per portar el país a la independència i que es mouen per interessos partidistes. 

Hi ha molts exemples en els que la nostra resposta s’hauria de portar a terme apel·lant a la dignitat com a poble. Quan Pedro Sánchez parla “de moments de càstig i moments de perdó” no passa res!. Ja sabem com és Pedro Sánchez, home, no t’esveris diuen aquests que contemporitzen amb tu. 

Collons una mica de dignitat!