La independència no és en l’horitzó dels partits dits “independentistes”. Això està més que demostrat pels fets. Aquests han abandonat la clau nacional en la trista campanya que estem patint aquests dies. El mot “independència” ha desaparegut dels seus discursos. Potser alguns d’ells són independentistes de cor, o no, però en qualsevol cas no estan en absolut per afrontar un altre embat a curt o mig termini. Estan molt còmodes gestionant l’autonomia tutelada. En Junqueras ens parla de que “la transformació republicana ha d’arribar a tota arreu” i ningú sap que significa o en que es tradueix aquesta gran frase. En eleccions anteriors les entitats independentistes buscaven uns acords entre els partits independentistes en el sentit de que només formarien govern amb partits que no haguessin donat suport al 155. En aquestes eleccions aquests acords ja ni es plantegen. Així estan els coses. Ho haurà de fer la gent que sí que té la independència en l’horitzó.

Dol veure com molts companys de lluita activista durant els anys de més efervescència del procés van utilitzar la seva notorietat del moment per passar-se a la política de partit i com avui tampoc tenen la independència en l’horitzó. En conec uns quants. Un no sap si van utilitzar la plataforma activista per escalar cap a la política de partit o en aquell moment s’ho creien i han sigut abduïts per status quo. El que és segur que ara viuen de la política.

Quan la independència no és en l’horitzó sembla que la sortida és entrar en la mentalitat espanyola. És espectacular el comportament de partits “independentistes” i mitjans de comunicació “catalans” (llevat d’algunes excepcions) amagant tot el que passa al país que tingui res a veure amb el moviment independentista, el qual malgrat ells existeix. Els partits pactant-ho tot amb Espanya i els mitjans espanyolitzant els continguts. Que si Eurovisión, que si “Salvame”, que si Pedro Sánchez, però als independentistes ni aigua. Un exemple de TV3: Durant la volta ciclista un grup d’independentistes va intentar fer-se visibles amb pancartes i estelades però els càmeres de TV3 procuraven reiteradament invisualitzar-los. Això només pot respondre a la política de TV3 i ja sabem qui mana a TV3. 

Hem tornat als anys 80 de segle passat quan el diari El País era el referent progre de molts catalans. Qui no anava amb El Pais sota el braç no era ningú. Quan jo els hi deia que no era la meva referència em miraven amb certa condescendència. No podia ser el meu diari simplement perquè estava escrit en clau espanyola, lògicament, i jo he funcionat sempre amb clau catalana i per tant no podia estar d’acord amb els sues punts de vista. Així de senzill. 

Fixeu-vos amb quina tebior han reaccionat partits i mitjans catalans davant de la noticia de que l’ONU condemnava Espanya per haver violat els drets polítics del president Puigdemont. Petits titulars en potada (10 paraules comptades en un raconet), un cometari escadusser del Molt Honorable i poca cosa més. Espanya no es toca, i el dèficit fiscal, les rodalies, la llengua i la cultura i la mala gestió? Tal dia farà un any. El que els hi importa és que Tele 5 es carrega “Salvame” la qual cosa requereix hores de programació. El que oculten tot el que poden és l’exili.