No tinc clar qui té la raó sobre si ajornar o no les eleccions del 14F. D’arguments n’hi ha per totes dues bandes. I personalment en compro de tots dos costats. Per raons polítiques preferiria no ajornar-les perquè és evident que estem en una situació insostenible que cal revertir el més aviat possible, però si per raons sanitàries cal ajornar-les ho podem acceptar. Que si el govern havia de tenir-ho previst i haver portat a terme les accions necessàries per fer les eleccions en condicions de seguretat, que si el 30M ens trobarem en el pic de la quarta onada, que si els uns i els altres pensem més en quan els hi convé políticament que en la salut de la gent, que, que, que. Penso que tots els arguments tenen part de raó. I, sí, dissortadament sempre passa el mateix en el món de la política. Cada partit polític sempre mira més pels seus propis interessos que pels interessos de la gent.

Així que he estat observant aquest afer des de fora sense inclinar-me clarament en cap dels bàndols. Ara, el que és inacceptable és que es torni a judicialitzar la solució. Deixem els afers polítics a la política d’una vegada per totes. 

S’ha normalitzat tant que siguin els jutges qui prenguin algunes decisions polítiques que ja no li resulta estrany a ningú. Cal recordar que la justícia que estem patint a Catalunya és una justícia de part, de la part d’”Una Grande y Libre”. Aquella que els hi tant bé a la delegació del PSOE a Catalunya, Ciudadanos, PP, VOX i sembla que en molts casos als Comuns.

Entenc que en un Estat de Dret algun conflicte polític pugui ser judicialitzat però que només s’ha de donar en casos molt específics.

Per a mi que l’afer de l’ajornament de les eleccions al Parlamentat de Catalunya es porti al TSJC és tornar al mateix que estem patint des del 155 per part del TC, del TS i del mateix TSJC.

Aquest tribunals espanyols de part fan una justícia de disseny contra el independentisme on la Unidad de España està per sobre dels Drets Humans i de la Democràcia .