Demà comença la campanya electoral de les eleccions al Parlament de Catalunya. Una convocatòria d’eleccions feta en clau de partit, no en clau de país. Tot fa pensar que els republicans volien deixar descol·locats a la resta de partit. L’excusa dels pressupostos no s’aguanta per enlloc. A Junts perquè pensaven que el President Puigdemont no podria concorre amb la llei d’amnistia encara en tràmit, al projecte Ponsatí-Graupera perquè no tindrien temps de posar-lo a punt i a la CUP perquè s’estan repensant. Però vet aquí que a aquests rivals electorals cal afegir-hi Aliança Catalana i Front Nacional de Catalunya que, ideologia a part, formen part de les alternatives sobiranistes. Sí, ja sé que etiquetar-los a tots d’independentistes és molt agosarat. Però quan es faci el recompte de vots tots els corresponents a aquestes candidatures comptaran com independentistes sobretot en l’àmbit espanyol i, molt important, en l’àmbit internacional.

No ens hem d’enganyar, si aquests partits no sumen el 50% més un dels vots la lectura que es farà al món és que el cicle independentista que va començar amb el Procés s’ha tancat, la qual cosa ens pot portar al relat de que aquesta generació ja ha fet tot el que podia fer i que caldrà esperar que la propera encari un altre embat contra l’Estat espanyol. Aquesta situació seria molt i molt perillosa ja que l’espai temporal que tenim per revertit la situació cada cop és més curt. D’aquí deu o quinze anys quin serà la situació del català? Quin percentatge de parlants habituals hi haurà? Em refereixo al català perquè és la clau de volta de la nostra cultura. Quin nivell d’assimilació haurà aconseguit l’Estat espanyol? Quants milions de dèficit fiscal haurem acumulat? 

Partint de la base, incontestable, que només la independència del país pot revertir aquest procés de desaparició de la llengua, de la cultura i fins i tot de la nostra història. Només la independència ens pot portar a una Catalunya “catalana” democràtica i amb justícia social, una Catalunya que compti amb els recursos que genera.

Fa mal, ja no tant sols als independentistes sinó als catalanistes, que no siguem capaços de crear una estratègia unitària que ens porti crear el país que volem que beneficiaria a tots els ciutadans fins i tot als espanyolistes que en definitiva pateixen les mateixes discriminacions.

Així doncs, estem davant d’unes eleccions decisives en les qual ens hi juguem molt. Insisteixo en que l’espai temporal que tenim és molt curt. Si el “sobiranisme” surt perdedor i/o continuem amb les lluites intestines entre nosaltres la cosa pinta molt malament donat que donaríem una força a l’espanyolisme que no ens podem permetre. 

Sí, els sobiranisme ha d’obtenir la majoria absoluta del nou Parlament malgrat que en general aquest espai no ha estat a l’alçada els darrers anys fins el punt que en molts casos dubtem objectivament del seu independentisme d’aquí l’abstencionisme. Però necessitem com l’aire que respirem que el proper govern sigui sobiranista. El món ha de veure una continuïtat independentista en el govern de Catalunya.  

Seria tràgic que el sobiranisme català no guanyes per vots encara que no tots es tradueixin en escons. Ens cal, si més no, un vot més el 50% dels emesos. Això no té discussió. Deixant de banda un resultat victoriós de l’espanyolisme en el qual la suma de Comuns, PSC-155, PP i VOX evités un govern independentista (de fet avui ja m’ho puc creure tot) tot fa pensar que la presidència de la Generalitat estarà entre el President Puigdemont i Illa. Sí l’Illa que troba que el 155 va arribar tard. Per tant ens trobarem que serà ERC qui decidirà si s’apunta a un govern independentista o a un nou tripartit presidit per Illa. Aquesta segona opció em fa molta por donat l’odi convulsiu que tenen Junqueras, Aragonès, Rufián i Tardà al que ells en diuen món convergent. Un tripartit versió actualitzada posaria en estat d’alarma als defensors del procés d’alliberament nacional. 

Si l’objectiu de veritat fos la República catalana avui tindríem una candidatura independentista única. En qualsevol cas el 12M cal anar a votar perquè ens hi juguem molt. I malgrat que tenim coses a recriminar a Puigdemont, per a mi, és qui representa la millor opció que tenim avui entre altres motius per tota la feina que ha fet des d’Europa que ens ha portat a les úniques victòries del catalanisme a l’espanyolisme des de l’octubre de 2017. Tanmateix que cadascú que voti en consciència a la seva preferència entre totes les opcions de obediència catalana.

Per tant per un dia creiem-nos, encara que sigui mirant cap a un altre costat, que aquests partits volen la independència i votem-los.

Ja sabem que caldrà reactivar les entitats independentistes com l’Assemblea perquè la mobilització, preparació i pressió de la gent a partits i institucions continuarà sent necessària i imprescindible.

Per iniciar un nou Full de ruta i encarar la segona fase del Procés d’Independència el 12M és decisiu. Anem a votar.