Quan jo era petit vivíem en ple franquisme, era la època del NO-DO per acotar el moment. Teníem dos canals de televisió en blanc i negre. En dèiem TVE i la UHF. Jo estava enganxat a la sèrie del moment, sí ja hi havia sèries, que era “Bonanza”.

En els noticiaris del moment quan apareixia, molt sovint, el “Generalísimo” automàticament el meu pare, que era dels que havien perdut la guerra, començava a increpar-lo en veu alta mentre la meva avia en un racó mirant-lo de reüll “passava el rosari”. L’avia no veia de la mateixa manera. Jo no entenia, amb el meu cervell infantil, perquè el pare parlava amb la tele tan enfadat. Jo naturalment em decantava pel pare sense entendre gaire els motius de la seva excitació.

Però ves por on un es fa gran i comença a tenir algunes reaccions que mai s’hagués pensat que tindria. Ara quan estic davant de la tele moltes vegades faig com el pare i començo a parlar amb ella quan apareixen personatges com Pedro Sánchez, Miquel Iceta, Salvador Illa i molts d’altres i veus com menteixen sense despentinar-se i que un dia diuen una cosa i l’endemà diuen el contrari amb el mateix to de veu. Prometen una cosa i fan la contraria o normalitzen el feixisme dient que ells son molt d’esquerres. 

Vaja que ara resulta que també parlo amb la tele, tu. Però ja ho he processat. La tele és com el psicoanalista que és un senyor que es planta davant teu, no et diu res i t’escolta molt. Tu descarregues tot el que et volta pel cap i et quedes molt descansat i surts dient que bo que és aquest psicoanalista! Com que no tenim cultura de psicoanalista la tele fa les seves funcions i també ens permet descarregar-nos.