Imagina’t que som el 13 de març del 2019 i que estrenen una pel·lícula de ciència ficció de Steven Spielberg que té per títol “La Pandèmia”. Imagina’t que estem en una sala de projecció, que s’apaguen els llums i a des de la part inferior de la pantalla surt una frase amb lletres blanques sobre fons negre que va lliscant i desapareix per la part superior amb una música apocalíptica. La frase ve a dir; En l’any 2043 una pandèmia assola tots els racons de la terra causant milions d’infectats i centenars de mils de morts sense distingir països rics i països pobres. Els serveis sanitaris es veuen desbordats per l’allau d’ingressos. Tots els ciutadans d’arreu del món són confinats a casa seva i per sortir al carrer han d’anar amb mascareta. Es prohibeixen els petons i les abraçades...... 

El 13 de març del 2019 hauríem pensat que la imaginació de Spielberg és infinita i que les pel·lícules catastrofistes estan molt de moda. 

Però ve aquí que el 13 de març del 2020 mentre estàvem immersos en altres preocupacions com la repressió, el procés, els desnonaments o la política europea amb els immigrants al Mediterrani, aquest guió imaginari s’ha fet realitat Ningú podia pensar que una cosa així podés passar. Bé, sempre hi ha qui diu que ell ja sabia que això passaria algun dia per allò del canvi climàtic i dels virus que venen pels afectes de la desglaç dels Pols.

El que podem constatar és que la capacitat d’adaptació de l’espècie humana és increïble, que lògicament estem tots esperant recuperar les nostres vides el més aviat possible i que la pandèmia està generant efectes molt negatius a molta gent però insisteixo que resiliència humana és admirable.

També constatem que la gestió de la pandèmia que estan fent, en general, els diferents governs a nivell mundial és molt negativa i està marcada per interessos i insolidaritats.

Vull ser optimista i pensar que aviat recuperarem els petos i les abraçades.