Aquest matí he comprat un llibre en un barri de Sabadell on el castellà és majoritari. En preguntar si venien gaires llibres en català la resposta m’ha semblat molt significativa. Els llibres infantils els venen majoritàriament en català mentre que a partir de certa edat les vendes canvien també majoritàriament al castellà. Aquest fet em fa pensar que quan la decisió és dels pares el català és l’opció seleccionada perquè tenen molt interès de que els seus fills l’aprenguin però que quan la decisió ja és dels joves trien el castellà. L’idioma de relació entre joves cada cop més és el castellà. Una senyora que ha entrat en la conversa ha expressat que a casa parlen català però la seva filla compra els llibres en castellà i per molt que ho discuteixin no la fan canviar d’opinió.

Parlem molt de que el català l’ha de salvar la gent parlant-lo i no canviant de llengua quan ens parlen castellà, jo penso, però, que no n’hi ha prou i que l’administració hi ha de fer molt, molt més. S’ha de prestigiar el català, s’ha de fer necessari en la vida quotidiana del país. Com es fa? Doncs els poders públics catalans ha de trobar la solució a aquest entrellat perquè sinó en un futur, dissortadament, immediat el panorama serà devastador per la nostra llengua.

Jo, militant per la llengua com molts conciutadans, ja faig el que puc però no em conformo en tenir la consciencia tranquil·la, voldria veure que les institucions catalanes portessin a terme polítiques decidides i desacomplexades per revertir la situació.