Amb l’estat espanyol no es pot negociar perquè sempre t’enganya, mai acompleix els acords, però vet aquí que ara l´única via per arribar a l’autodeterminació es negociar amb l’estat espanyol. Ei, tothom sap que en un moment o altre caldrà negociar la separació amb l’estat espanyol però aquestes afirmacions contradictòries encara no estan en aquest àmbit. Entre la primera afirmació i la segona han passat uns sis anys. Avui l’estat espanyol continua sense respectar els seus propis compromisos. D’exemples que ho demostren n’hi ha un munt. Així doncs, si no ha canviat res d’on ve aquest canvi radical de plantejament? Algú pot dir que és diferent pactar amb l’esquerra espanyola que amb la dreta. Però aquesta afirmació no se sosté. Els que confien amb l’esquerra espanyola, sobre tot la del 155, que ens expliquin quin compromís ha respectat aquesta amb Catalunya? Des de que Espanya es governada pel “govern més progressista de la història” res a canviat. Si ets mal pensat podries dir que els indults han tingut un cost o que els anys de presó poden fer canviar d’opinió i fer-te veure les coses de manera diferent. Però dir una cosa i la contraria amb la mateixa força oratòria i aparent convenciment és el que em costa més d’entendre. Em fa una mica de vergonya aliena.

També es pot criticar, sense immutar-se, a un conseller perquè no es tanca a negociar els pressupostos amb el PSC-155 quan tu has aprovat els pressupostos del PSOE-155. La política només la poden exercir cervells privilegiats que son capaços de defensar una cosa i la contrària sense despentinar-se.

Si un es veu obligat a defensar qualsevol cosa per contradictòria que sigui poder el més ètic seria retirar-se, fer allò que en diuen fer un pas al costat, i si no ho poden fer perquè la política és el seu mitja de vida estarem d’acord de que si t’has d’adaptar a allò de que “tinc uns principis però si no t’agraden en tinc uns altres” cal concloure que la política deu ser ofici molt i molt trist.