Que els partits “independentistes” del Parlament de Catalunya facin la independència a curt o mig termini o simplement que estiguin fent algun pas per acostar-s’hi és a dia d’avui una fal·làcia. Els compromisos electorals d’aquests partits han quedat en res. Estan més còmodes gestionant l’autonomia dins d’un marc mental espanyol. Que lluny que ens queda aquell il·lusionant 52%. A més veiem com s’insulten entre ells un dia sí l’altre també donant un espectacle llastimós. ERC fa coses molt estranyes, Junts encara estan en fase d’aclarir-se, i la CUP? Simplement fa de CUP i acaba sent irrellevant o negatiu en l’objectiu de l’autodeterminació. En mig d’aquest panorama el més normal és que molta de la gent del 52% estigui desmobilitzada o directament emprenyada. Però que no s’enganyin que de gent que continua estant per la feina n’hi ha. El que ja tenim molt clar és que el procés no pot ser liderat pels partits polítics. Els partits s’apuntaran quan es donin les condicions necessàries que hauran de propiciar les entitats socials, el Consell de la República i sobretot la mobilització de la gent. Mentrestant el paper dels partits ha de continuar sent gestionant l’autonomia. I per fer-ho es preferible que ho facin els partits dits independentistes que els partits espanyolistes. Tal com van les coses podríem tenir a Illa-155 de President de la Generalitat. Quin galdós paisatge tindríem per davant! 

Aquesta situació provoca molts dubtes al electors decebuts del penós espectacle que els “nostres” partits ens estan oferint fins al punt que l’ANC es planteja conformar una llista cívica per presentar-se a les properes eleccions catalanes. En les condicions actuals quines podrien ser les conseqüències si aquesta llista cívica tirés endavant? Tot fa pensar que tindríem quatre formacions independentistes en el Parlament competint entre elles sense cap garantia d’aconseguir una estratègia unitària per activar la República proclamada el 27 d’octubre de 2017 i facilitar la majoria del PSC-155. Però el pitjor seria que l’ANC perdria el paper de moviment social transversal que és tan necessari. L’ANC ha de recuperar el rol d’entitat social decisiva que pressioni als partits com va passar del 2012 al 2017. Si l’ANC es transforma en una entitat que fa de partit molt probablement caldrà construir una ANC versió 2 la qual cosa seria com tornar a començar. No és el moment de desnaturalitzar l’ANC amb una llista cívica que probablement no portaria gaires guanys pel projecte d’alliberament nacional. 

Una llista de país que inclogui partits i societat civil serà necessària quan es donin les condicions per guanyar els comicis i perquè es donin aquestes condicions cal un full de ruta per preparar-les. Existeixen diverses iniciatives que treballen pel procés encara que molt descoordinades. Una d’elles és la del Moviment per la Independència que està portant a terme la “2a Conferència Nacional per l’Estat Propi” on s’està debatent un full de ruta que planteja com crear les condicions necessàries. Tothom es pot incorporar al debat a través del web: mxi.cat.

Pe ara, el millor pel projecte independentista és que al Parlament i el Govern de la Generalitat estiguin liderats per partits sobiranistes per tal de que siguin ells qui gestionin l’autonomia i mantenir els partits espanyolistes a l’oposició. Així doncs caldria votar l’opció menys dolenta per a cadascú.