La darrera afirmació, és una llicència optimista que m’he permès.

Aquesta conversa, avui, és llengua ficció o un guió derrotista, però si seguim al ritme de regressió actual, lamentablement, serà perfectament factible en una o dues generacions. 

Sí, em direu que soc molt pessimista però cada dia es més evident que la llengua vehicular de Catalunya és el castellà, al carrer (hi ha barris de Sabadell que no escoltes ni un mot en català) on els propis catalanoparlants et pregunten en castellà o al món dels serveis privats o públics on la primera llengua que es fa servir és el castellà llevat de honroses excepcions quan et trobes en entorns 100% catalanoparlants. 

Hi ha qui diu que és la gent que no ha de canviar de llengua per tal de preservar el català i que l’administració no hi pot fer gaire cosa. Penso que sí que nosaltres hem militar per la llengua però penso que no es de rebut fiar-ho tot a la gent del carrer perquè és injust i irresponsable.

Que fàcil és per les institucions donar la culpa a la gent i no fer res de res com passa avui. Jo que soc militant pel català puc afirmar que és feixuc perquè has de aguantar la condescendència dels teus i dels que no els importa el més mínim l llengua del país.

Estic d’acord amb els que creuem que la manera de preservar el català és fer-lo imprescindible en el dia a dia del país però crec que perquè el català, efectivament, sigui imprescindible és l’administració catalana qui s’ha de posar les piles.