El darrer 18 de desembre ens vam posar em mode de reivindicació i ens vam passar el dia a Barcelona per anar al manifestació en defensa de la immersió lingüística i al concert d’en Lluís Llach pel Debat Constituent. Quan al concert va ser memorable i molt emotiu. El que vam constatar és que les lletres d’en Llach, les quals són de fa 30 o 40 anys pel cap baix, semblen escrites recentment perquè són perfectament homologables al que vivim avui. 

Malgrat la variant òmicron la manifestació del matí va ser prou massiva. Hi havia pancartes i cartells molt variants fent referència als greuges que patim en l’àmbit de la llengua però també n’hi havia de molt critiques amb el govern de la Generalitat i amb els partits “independentistes”. El cartell que em va agradar més és un que en tres paraules feia un compendi de tots els altres, deia: “LA SOLUCIÓ INDEPENDÈNCIA”.

Vaig pensar que sí que era un síntesis del que necessitem en pràcticament tots els àmbits.

Què patim persecució de la llengua des de fa segles i què avui la pressió en un moment especialment difícil amb proclames d’alguns d’aplicar un 155 lingüístic és insuportable? LA SOLUCIÓ INDEPENDÈNCIA.

Què patim espoli fiscal des del segle XVIII i que des de l’arribada de la “democràcia “ puja entre 15 i 20 mil milions d’euros a l’any? LA SOLUCIÓ INDEPENDÈNCIA.

Què no es respecta ni la nostra identitat, ni la nostra sobirania, ni els nostres drets fonamentals? LA SOLUCIÓ INDEPENDÈNCIA.

Què rebem repressió en forma d’exili, amb gent a la presó i més de tres mil encausats per exercitar els nostres drets fonamentals? LA SOLUCIÓ INDEPENDÈNCIA.

Què estem en un Estat que en lloc de protegir-nos ens va a la contra? LA SOLUCIÓ INDEPENDÈNCIA.

Sí, aquell cartell expressava el que ens cal.