A Catalunya un dels relats més emprats per les forces polítiques unionistes és de manera reiterada que cal prioritzar les polítiques socials sobre les nacionals, argumentant que el que preocupa als catalans són els temes socials. Cal dir que, malauradament, algunes forces “sobiranistes” moltes vegades cauen en el mateix relat. Tanmateix a Catalunya aquest relat és fals de dalt a baix. 

En primer lloc, que Salvador Illa, Pedro Sánchez o Jèssica Albiach, per posar uns exemples, proclamin que és el que em preocupa i que és el que em convé a mi em fa força basarda. Però fonamentalment el que passa és que al nostre país els àmbits nacional i social són indeslligables. L’experiència (49 anys de “democràcia espanyola”) demostra abastament que per aconseguir avenços socials reals necessitem avenços nacionals, necessitem la República catalana. Ens cal decidir a nosaltres que fem amb els recursos que generem al país perquè si no ho fem nosaltres els resultats estan a la vista. 

Després de 49 anys de democràcia espanyola (no homologable) i de suportar un regim colonial, ens trobem sotmesos en un espoli permanent que representa entre el 8% i el 10% del PIB català anual. Estem en una alarmant situació de l’ús de la nostra llengua. Disposem d’unes infraestructures pròpies d’una població de sis milions quan ja estem arribant als 8. Patim exiliats i presos polítics en ple segle XXI a Europa. I un llarg etc. En definitiva som una Nació amb un Estat en contra. Ara, això sí, des d’Espanya cada dia ens diuen el que ens convé més. 

Que no ens vinguin amb la camama de que el front social és el que l’importa a la gent per deixar de costat front nacional. Cal ser conscients de la gran mentida d’aquest relat. Efectivament la gent desitja ser feliç i viure la millor situació de benestar social possible. La gent no és idiota però ha d’aprendre que la manera d’anar-hi és guanyar en el front nacional. Podria passar, sí, que els nostres no siguin els millors gestors però el que és segur que disposaríem de 22.000 milions d’euros anuals més per millorar totes les polítiques socials. 

El relat correcte és que el front nacional i el front social han d’anar agafats de la mà i que aquesta estratègia és l’única que farà viable salvar la llengua i en conseqüència la nació.