Avui he sortit a fer la caminada que prescriuen els metges a la gent de la meva edat. Una horeta i 4 o 5 Kilòmetres cada dia. Diu que és bo per a la salut. Avui he anat a fer la caminada obligatòria al barri de la Concòrdia de Sabadell. Barri adjacent al meu. He fet l’exercici que faig algunes vegades de posar l’antena per captar l’idioma de les converses. Ep! No es tracta de saber de que parlen només en que parlen. El resultat m’ha deixat esmaperdut, el 99% parla en espanyol. Dic el 99% perquè només he captat una conversa en català i dic espanyol perquè és la llengua colonial. Hem de parlar del castellà quan ens referim a la llegua de la Nació castellana. 

Em pregunto om viuen els habitants de la Concòrdia? A Espanya o a Catalunya? De fet els PSC-155 (unionista) és el partit que acostuma a guanyar les eleccions en aquest barri. 

He fet una pregunta a un senyor i la primera resposta ha sigut, cómo? En insistir en català m’ha respost en un castellà tancat amb tota classe de detalls. Vull dir que de problemes de convivència cap ni un.

M’ha parat a observar l’aparador d’una llibreria i no he trobat ni un llibre en català. La plaça central del barri és la plaça Espanya. Cal dir, però, que els rètols d’alguns locals i botiges estan en català. Una concessió als aborígens?

Alguns col·legues independentistes quan els hi comento que hi ha barris de Sabadell que el català ha desaparegut em diuen que son barris de parla castellana i sembla que no li donen més importància. Doncs personalment no ho assumeixo amb tanta normalitat. Com no assumeixo la passivitat de les administracions catalanes per revertir la situació.  

Fa uns dies que a CatRadio parlaven de que hi ha gent que se sotmetrien a un estat d’hibernació per tal de despertar d’aquí a cent anys per veure com ha evolucionat el món. El comentari d’una humorista del canal va ser que no hi veia cap gràcia perquè trobar-se un món on el català ja hauria desaparegut i on ja viuran a 50 graus no li feia cap il·lusió.

 Sí, jo ja no ho viure però em costa acceptar aquesta actitud passiva davant del que sembla assegurat que és que el català s’està extingint.